La Dissidència Nostàlgica és segurament un dels projectes de comissariat del programa BCN Producció que més propostes i activitats ha anat desplegant, dintre i fora de la Capella. Hem parlat amb la seva comissària, la Joana Hurtado, per saber més de la noció que l’exposició explora i d’aquest desplegament espai-temporal en forma d’accions, performances, projectes deslocalitzats i programes de cinema, entre d’altres. Parlem de nostàlgia amb la Joana Hurtado.
Comencem amb la pregunta amb la qual acabes el text que has preparat pel full de sala: En nom de qui, com i per què mirem enrere?
Al meu parer és una pregunta necessària a l’hora de fer memòria. Tot acte de rememoració és una construcció, una visió del passat des del present, i és a partir d’aquesta representació que escrivim la història, que decidim avui i projectem per demà quina relació mantenim amb el passat. Aquesta dimensió política de la memòria ens reclama una mirada i un ús crítics, ser conscients de què es recorda i què s’oblida, com s’utilitza i amb quines intencions. Per això cal discernir bé qui està darrere i on es posa l’accent, qui selecciona i reinterpreta els fets. Entenguem-nos, no és una qüestió d’autoria, sinó de posicionament: des d’on parlem? De la mateixa manera que sabem que és molt diferent si parla de la voluntat d’oblidar un testimoni que un Estat, quan en un Parlament es decideixen coses (lleis, memorials, etc.) en nom de la memòria també ens hem de preguntar quin discurs sobre el passat s’està oficialitzant.
Al vídeo Intervista que hi ha a l’exposició, per exemple, veiem com Anri Sala emprèn una recerca de la veritat per omplir el silenci i la desmemoria de la seva mare, però al final ens adonem que, si bé els fets són incontestables, la nostra aproximació canvia, com ho fem tots, i amb nosaltres les nostres sensibilitats i els interrogants de cada època. L’obra de Sala ens diu que no hi ha una única veritat, com no hi ha un únic sentit en la mirada retrospectiva. I això ens porta al vídeo de Deimantas Narkevičius: sabem en nom de qui i perquè s’erigeix un monument, però pensem en qui, com i per què es destrueix? És normal que, com la mare d’Anri Sala, la gent de tot un país vulgui passar pàgina i eliminar els símbols del passat, però ens hem preguntat bé sobre els efectes d’esborrar-ne tots els rastres a nivell estatal?
Per preguntar-nos tot això cal distància, maduresa i obertura, cosa desitjable en qualsevol democràcia, però també difícil quan parlem del passat més immediat, perquè encara hi ha un fort vincle emocional i no estem acostumats a pensar críticament allò afectiu. Sense anar més lluny: podríem fer-nos totes aquestes preguntes sobre la dictadura o la transició espanyoles? Jo crec que sí, que ja seria hora, però aquí la nostra democràcia es demostra encara massa immadura. Té més de trenta anys però no l’hem ensenyat a créixer amb llibertat, al contrari, l’amnèsica tabula rasa de la transició ha impedit que desenvolupéssim un saludable sentit crític i som incapaços d’obrir, remenar i preguntar amb normalitat –ja no diguem fer bromes…
Per això crec que la nostàlgia és un bon lloc, un lloc d’aprenentatge i d’acció, un espai potencial de resistència creativa des d’on mirar enrere tot reconeixent el poder polític i afectiu, crític i emocional, del nostre passat.
L’exposició planteja una doble manera d’acostar-nos a la nostàlgia, d’una manera restauradora i d’una manera reflexiva. Planteges que aquesta segona és la que permet pensar el futur. De quina manera la nostàlgia pot ser dissident? o la dissidència pot ser nostàlgica?
La distinció entre aquests dos tipus de nostàlgia és de Svetlana Boym, teòrica russa que va escriure The Future of Nostalgia (2001), un llibre que va ser decisiu en la meva recerca sobre el tema. Segons Boym hi ha una nostàlgia que veu en el passat una tradició, una heroïcitat o uns valors perduts que cal recuperar, i en el seu honor instaura símbols, diades i commemoracions; però també hi ha una nostàlgia que reflexiona sobre les ambivalències del temps, que es perd en els detalls i les derives del passat per descobrir tot allò pendent que reenviem cap al futur.
Personalment, sí que crec que hi ha una nostàlgia regressiva i estanca, i al contrari, una altra d’oberta i crítica. La primera és la més comú, el primer que ens ve al cap quan parlem de nostàlgia i que es pot resumir amb aquell vers de Julio Manrique: “cómo, a nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor”. És la que utilitzen les polítiques conservadores per portar-nos cap a la seva mirada unidireccional sobre el passat, el present i el futur amb una voluntat immobilista. I és també la que exploten les indústries culturals per vendre’ns un passat que torna quan i com els convé –des dels souvenirs als revivals, dels filtres d’Instagram a les modes vintage o les experiències retro. L’altra nostàlgia es revela en contra de tot això que avui per desgràcia és la norma, i en aquest sentit dic que és dissident.
Des d’aquesta perspectiva el passat no està passat, no és una representació fixa i tancada que puguem reinstaurar ni comprar, sinó que l’actualitzem constantment, i això vol dir fer-lo nostre, apropiar-nos-el, i alhora, obrir-lo a la indefinició. La nostàlgia és una lectura idealitzada del passat, i per tant és projecció, normalment cap endarrere però també pot ser cap endavant. Acostumem a sentir nostàlgia d’allò que va ser, però també podem enyorar tot allò que hauria pogut ser, i això és un estímul per demà, per tu mateix o pels que encara han de venir. Així és com la nostàlgia uneix passat i futur, però també l’individu i la col·lectivitat, a través dels somnis no realitzats, propis o heretats, que més enllà de nosaltres compartim amb els altres. Fent el paral·lelisme poètic, aquesta nostàlgia equivaldria a aquell vers de Pere Quart que llegim a les Corrandes d’exili: “No em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. I precisament, com diu Boym, l’exiliat és una figura representativa d’aquest tipus de nostàlgia.
Responent a la teva pregunta, a grans trets, la dissidència pot ser nostàlgica, doncs, si qüestiona el passat sense obviar els afectes i els anhels, individuals i col·lectius. I la nostàlgia pot ser dissident si és conscient de la potencialitat performativa del passat i contempla el conflicte irresolt entre retrospecció i prospecció. Això suposa anar en contra dels conceptes tradicionals de temps i espai, qüestionar la irreversibilitat temporal i les línies cronològiques, tot allò que determini passat, present i futur, per, en canvi, reivindicar la porositat, la contradicció, l’anacronisme, la incertesa… en definitiva, mantenir aquesta tensió entre l’enyorança i la il·lusió, entre allò viscut i allò somiat, entre allò personal i allò col·lectiu. La dissidència nostàlgica reclama que podem anar enrere en el temps, que el passat encara està aquí i que molts dels records que en tinc potser canvien o no són meus, però formen part de nosaltres i ens fan mirar cap endavant.
En alguna ocasió has comentat que en interessar-te per la nostàlgia, sovint et diuen que ets massa jove per parlar de nostàlgia. A l’exposició hi ha una divisió clara entre artistes que treballen el tema a partir de la seva pròpia biografia (el teu cas amb el teu avi exiliat, o el de la Lúa Coderch i l’Adrian Schindler, o en relació a un passat polític, en els casos de Anri Sala o Atlas Group) o bé una nostàlgia “adquirida” (Aimar Pérez Galí, Francesco Arena, Danh Vo), però al mateix temps estàs afirmant que ambdues tenen la mateixa validesa…
A mi no m’han dit mai que sigui massa jove per tenir nostàlgia… que no ho sóc tant! Sí he dit en alguna ocasió que quan ets jove tens pocs o menys motius per ser nostàlgic, perquè encara estàs vivint allò pel qual després sentiràs nostàlgia, encara et falta la distància necessària per valorar i enyorar el temps passat. D’això també hi ha un poeta que ho expressa molt bé, Gabriel Ferrater, quan diu que aleshores “no teníem records. Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe després.” Per mi, aquesta imatge és la del vídeo d’Ange Leccia, on la filla de l’artista canta sobre una joventut perduda quan és evident que no és així perquè encara és una nena. I de fet, aquesta idea apunta a un altre tipus de futur de la nostàlgia, la seva anticipació: aquell moment en què ets conscient que allò que estàs vivint, quan s’acabi, ho trobaràs a faltar.
Però bé, sobre la divisió que comentes i la seva validesa. Com he dit abans, la memòria d’allò que va ser és una reconstrucció, on la nostàlgia hi afegeix allò que ens hauria agradat que fos. En la nostàlgia el record és també el record de les fantasies, i aquestes poden ser pròpies o apropiades. Hi ha una nostàlgia d’allò no viscut, ja sigui perquè no ho has pogut acomplir, perquè t’ho han encomanat o perquè t’ho han explicat i t’ho has fet teu. Podem sentir nostàlgia de tot el que hauríem pogut fer i no vam fer, així com d’allò o d’algú que no vam arribar a conèixer però que hem heretat o adoptat d’alguna manera. Al nostre dia a dia vivim entre múltiples i diferents temps i espais, i les nostres memòries estan constituïdes per un collage de records que no necessàriament hem experimentat en pròpia pell. Ara bé, en la nostra societat és més important l’experiència viscuda que la transmesa o la somiada, i és una llàstima, perquè aquestes són justament les que ens inscriuen més clarament en un marc social i cultural. A l’exposició he volgut mostrar-les totes. Per això es confronten i es barregen històries personals i adquirides, documents familiars i apropiats, moments reals i imaginats, o desitjos que es projecten de pares a fills, com és el cas de les obres d’Ange Leccia i Roger Guaus que obren i tanquen l’exposició.
“La dissidència nostàlgica” és un projecte que no acaba sinó que comença amb l’exposició i s’expandeix més enllà de la mateixa. Parla’ns d’aquests projectes que s’expandeixen en el temps i l’espai (Superficie en línea, Un viatge d’anada i tornada, The Touching Community, Der Rüstungsfluss).
Una de les coses que més em preocupen quan treballo amb un projecte és que hi hagi una coherència entre el concepte i la forma. Amb La dissidència nostàlgica, per començar, vaig voler unir préstecs i encàrrecs, obra feta i obra nova, així, durant el procés, es donaria aquesta dualitat entre passat i futur, allò conegut i reinterpretat conviuria amb allò que encara ha de venir. Després, durant l’exposició, com que es tractava de reflexionar sobre el pas del temps, volia sortir una mica de la idea d’espai expositiu que hem heretat de la modernitat: el famós cub blanc on el temps i l’espai estan en suspens, que acumula obres com un lloc de memòria temporal i fa tabula rasa amb cada exposició. Volia que fos un espai de producció de sentit que es veiés afectat o modificat d’alguna manera, encara que fos subtil. Per això vaig incloure l’obra i la performance de Francesco Arena, que fa que el temps sigui quelcom viscut mentre dura l’exposició, i la vaig obrir a la participació, perquè a més fos una experiència compartida. També per això vaig demanar d’obrir les finestres del cimbori de la Capella, cosa que fa que puguis veure el pas del temps a través del recorregut de la llum que ve de l’exterior. Normalment, més enllà dels visitants, l’espai expositiu és poc porós, i jo volia que entressin i sortissin coses, explorar, en la mesura del possible, la coexistència de diferents temps i espais. En aquest sentit, finalment, vaig demanar als tres artistes que feien obra nova que pensessin en alguna cosa que no fos una instal·lació per la sala, alguna acció o activitat que es desplegués fora de l’exposició. L’encàrrec és la part més imprevisible d’un projecte de comissariat i volia veure fins on era possible traslladar això a l’espai i al temps, fer-ho visible. Així és com l’Aimar Pérez Galí ha desenvolupat l’acció The Touching Community / Greenberg_1992 a Boyberry, un lloc fosc i desconegut per a molts de nosaltres. La Lúa Coderch ens ha portat a fer un Viatge d’anada i tornada amb la Lolita, una de les Golondrinas del port. I l’Adrian Schindler farà Der Rüstungsfluss / El riu armadura quan l’exposició ja estigui desmuntada. Si les dues primeres s’han fet fora de l’espai de la Capella, aquesta última es farà fora del temps de l’exposició. Com un darrer acte de dissidència nostàlgica, em sembla bonic i interessant acabar amb la sala buida i el record de l’exposició encara present per creuar el riu de l’Adrian, metàfora d’un temps compartit i canviant.
“La dissidència nostàlgica” és també un programa de cinema amb entitat per ell mateix. M’agradaria que expliquessis com l’has plantejat.
El cinema, com la literatura, sobretot des de la modernitat, ha jugat amb la seva condició temporal per reflexionar sobre el pas del temps i la construcció dels seus relats. La dissidència nostàlgica forma part del cinema –i viceversa. Per això he dedicat un espai a la literatura a l’entrada del l’exposició i he programat un cicle de cinema a la Filmoteca i al Zumzeig.
El cicle de cinema, concretament, ha estat format per una sessió inaugural de quasi sis hores i sis sessions dobles (un curt seguit d’un llargmetratge). En relació amb l’exposició, s’han projectat obres d’artistes i cineastes que entrellacen històries personals amb el passat i el futur més universals, tot situant allò emocional al centre d’una mirada crítica. De nou, no m’interessava fer un cicle temàtic sobre la nostàlgia al cinema, sinó mostrar aquelles obres que reflexionen sobre el tema de manera crítica i afectiva, és a dir, no tant buscar aquelles pel·lícules que tracten sobre la nostàlgia o la dissidència, sinó aquelles que realitzen la dissidència nostàlgica cinematogràficament. Per això en totes hi ha una fusió entre experiència vital i cinematogràfica. Totes les obres són radicals i sensibles a nivell temàtic i formal. En els arguments de totes elles trobem famílies que es veuen afectades i afecten el curs i les lectures de la història (del colonialisme a les dictadures o les revolucions), retornen així al passat la seva possibilitat i s’obren a un futur que no els dóna respostes concloents. I alhora, és un cinema sense concessions formals, que, lluny de la contemplació, es pregunta com representar l’irrepresentable, i on la resistència (de les paraules i les accions als cossos, dels cossos als llocs, dels llocs als temps) es fa present. Des de la ficció (Michael Haneke, Kelly Reichardt) o el documental (Patricio Guzmán, Éric Baudelaire, Sandra Ruesga), a cavall entre els dos (Chris Marker, Deimantas Narkevičius), a través de l’apropiació de textos (Jean-Marie Straub i Danièle Huillet) i de reenactments (Peter Watkins, Jeremy Deller), o simplement filmant sense saber, és a dir, buscant que es doni un saber nou, no après (Pedro Costa, Apichatpong Weerasethakul), per tots aquests autors cada decisió estètica és política, i el resultat no és un document que testifica la realitat sinó la construcció d’una realitat documental que serveix per qüestionar què s’amaga i què es treu a la llum.
I per acabar, parla’ns del paper de les visites comentades en aquesta exposició. Quines directrius has donat a les dues persones que les desenvolupen?
Aquesta és una altra línia d’expansió temporal i espacial de l’exposició de què parlava abans. La Núria Miret i la Judith López, que fan les visites comentades cada dissabte, constitueixen d’alguna manera la memòria oral de totes les exposicions que han passat per La Capella en els últims anys. Són persones que s’apropien de cada exposició per explicar-la amb les seves pròpies paraules, que viuen el seu dia a dia i coneixen la opinió dels visitants molt més que no pas els artistes o jo. I malgrat tot aquest bagatge, cada dos mesos, amb el canvi d’exposició, se’ls demana que facin un reset, que s’apliquin l’amnèsia suposadament neutral de l’espai expositiu per començar de zero. Si parlem de nostàlgia i dissidència havíem d’anar en contra d’això, ser crítics amb aquest tipus de visites. En aquest sentit, els hi vaig demanar a la Núria i a la Judith que incloguessin en les seves explicacions tot allò que els vingués a la memòria en relació amb els temes de l’exposició, podien ser obres de les exposicions anteriors o qualsevol altre record, ja fos propi o apropiat, viscut o imaginat.
