La dissidència nostàlgica és el projecte comissariat proposat per Joana Hurtado Matheu per la Capella. Aquest és el seu plantejament:
Hi ha una nostàlgia que no commemora, que no restaura ni entronitza el passat. Una nostàlgia que aprofita la distància per reflexionar sobre la història, però des de dins, conscient que cal habitar aquest decalatge, físic i temporal, per reconèixer la interdependència entre individu i col•lectivitat, i recuperar així el vincle entre la memòria i la utopia. Com l’exiliat, que viu entre el record i els somnis, hi ha presents on l’anamnesi i la prospecció, Proust i Beckett, van de la mà.
Últimament, ja sigui la Constitució espanyola o els esdeveniments del 1714, hem vist com el passat torna a l’hora de pensar futurs alternatius. Però en nom de qui, com i per què mirem enrere? Amb aquesta mirada, crítica i afectiva alhora, per als artistes d’aquesta exposició fer memòria és un acte de reescriptura que inclou el dubte, la ironia o el desig inassolible. Perquè l’important no és el retorn a casa. De la mateixa manera que la llar no és una comunitat tancada, “el passat no mor mai”, diu Godard citant Faulkner. Contra el dictamen dels fets, museïtzats i consumibles, aquesta exposició obre un espai de resistència i possibilitat, el de la dissidència nostàlgica.
Mentre esperem l’exposició, que s’inaugurarà dijous 2 de març, podeu llegir una entrevista amb la Joana i també més informació sobre un parell de projectes anteriors, aquí i aquí.
