Una conversa amb Firas Shehadeh

Ens vam trobar amb Firas Shehadeh i li vam fer tot un seguit de preguntes sobre el seu treball a La Capella. Ben aviat, ens vam adonar que no era una entrevista a l’ús en la qual un artista parla sobre el seu treball, sinó una conversa amb una persona a la recerca de la seva identitat, tant personal com política. La seva situació personal com a refugiat palestí, les seves preguntes i la seva actitud de resistència són els eixos articuladors de la seva vida i del seu treball.

“Where are you from?”,  el projecte que presentes a la Capella i també el teu posicionament com artista relaciona allò que és polític amb allò que és biogràfic. Creus que això pot contribuir a establir diferències amb la narració política més oficial i també amb la mediàtica?

He de dir que no em considero un activista. Miro de plantejar aquesta qüestió per entendre-la. No m’importa tant la política, com les circumstàncies en les quals hem trobo jo i altres persones que són com jo, en la nostra qualitat de refugiats, de refugiats palestins. Això vol dir que hem de defensar la nostra existència, la nostra manera de viure i per això hem de confrontar-nos amb el poder. Durant la Primavera Àrab jo mirava d’entendre el seu significat, què vol dir ser un activista. Al final és una elecció, un pot ser activista o pots fer un projecte sobre el tema per a la Universitat. En el meu cas, no tinc elecció. Es tracta de la meva vida. El projecte “Where are you from” explica els meus sentiments més profunds i la guerra psicològica en la qual em trobo, la situació que estic vivint. El projecte és una resposta a aquesta qüestió, “d’on ets?”. Com a refugiat palestí, havent viscut en camps de refugiats, és una pregunta que m’ha perseguit durant tota la vida. Coneixem la nostra terra però ens empenyen lluny, de manera que sempre estem en una situació de temporalitat. Aquesta situació postcatastròfica és la que defineix la nostra identitat. I no estic segur que acabi amb l’alliberació de Palestina. Ens passem la vida esperant que passi una cosa, però això no passa. No hi ha progrés però tampoc marxa enrere. Només tenim una opció, lluitar. “L’home explotat veu que el seu alliberament implica l’ús de tots els mitjans, i de la força, en primer lloc. L’home colonitzat troba la seva llibertat en i per mitjà de la violència. La violència il·lumina, perquè indica el mitjà i la fi. A l’escala dels individus, la violència és una força de neteja. Allibera al nadiu del seu complex d’inferioritat. Li treu la por i restaura la seva dignitat.” Frantz Fanon

Quan era nen, la resposta a la qüestió “d’on ets?” era sempre ingènua, perquè no sabia que era un refugiat. Ara, penso el que és viure en un gueto, a Jordània. Teníem una nacionalitat degut als objectius geopolítics i a la col·laboració entre Jordània i l’Estat colonial d’assentaments d’Israel. Jo podia dir, “Vinc d’Amman”. Un cop a Europa, la pregunta es repeteix, però amb més complexitats. Aquí la qüestió es desenvolupa en relació al lloc, per tal d’evitar el drama. És molt més difícil de respondre, perquè sorgeix la necessitat d’explicar tota la situació.

El fet que dins de l’Espai Cub de la Capella hi hagi una frase escrita en àrab, fa que una part del públic experimenti una sensació d’estranyament degut a la seva incapacitat de reconèixer els codis, de poder llegir i entendre el seu significat. M’agradaria que parlessis d’aquesta sensació d’estranyament i desplaçament que també apareix en altres dels teus treballs. Creus que aquesta experiència juntament amb la intensitat de la peça (pel so, la foscor i també la inestabilitat) són una manera de transmetre les teves experiències personals i polítiques?

El públic es veu confrontat amb el treball i aquesta és una manera d’obrir possibilitats, de sentir l’estranyament, d’una manera física. La situació que vull comunicar és la d’aquesta temporalitat, aquesta sensació d’esperar alguna cosa que no succeeix mai. És una situació que no és normal. No estem parlant d’un treball normal o d’una exposició sobre un tema que no m’afecta. No es tracta d’intercanviar informació sobre un treball sinó sobre mi. No utilitzo l’Espai Cub com un espai d’exposició on mostrar coses. El cub es mou, és inestable, es converteix en una part del treball en ell mateix. Aquesta és la meva primera exposició individual a Barcelona i he tingut la possibilitat de dir tot allò que volia dir en el meu idioma. He tingut l’oportunitat d’explicar el que estic passant, de materialitzar-ho i de tenir una resposta.

Els comentaris que he rebut sobre l’exposició varien entre el racisme i la pena. El que jo faig és senyalar una realitat, la que estic vivint. Vaig venir a Europa esperant poder començar una vida aquí, però després d’un mes t’adones que això no és possible, que la teva veu no compta, especialment perquè no parles l’idioma. Jo no vull ser integrat, sinó formar part de la comunitat, però al cap d’un temps veus que ets un altre cop fora. Vius esperant, desitjant i quan no passa res, llavors entres en una onada depressiva. Quan em trobo amb altres refugiats, intento no donar-los falses esperances. Els dic el que poden fer: tenir una confrontació o bé obeir. Quan penses en la terra que vas deixar, és una catàstrofe i el que intentes és viure amb normalitat. Acostumo a trobar-me amb refugiats i ens donem suport mutuament, suport psicològic, perquè parlem el mateix idioma, cuinem i ens expliquem històries per tal de preservar la memòria. És una manera de confirmar que existim.

El teu treball a la Capella és clarament performatiu en el sentit que crea una experiència intensa en l’espectador. En un altre treball que mostres aquests dies a l’exposició “Body Polítics” a Àngels Barcelona ets tu mateix qui s’esborra les empremtes dels dits. Quin paper juga la performativitat al teu treball?

La performativitat ve de la necessitat de provar l’existència del meu cos, de materialitzar-me i de saber a quina classe pertanyo, de guanyar el temps que el poder capitalista intenta treure’ns, per transformar-nos d’humans a estàtues. Miro de provar que sóc algú que viu una situació específica i intenta resistir tot allò que el poder li nega contínuament. En una entrevista a Golda Meir, la primera ministra de l’Estat colonial dels assentaments d’Israel, va dir: “No existeix aquesta idea del poble palestí. Quan va haver-hi un poble palestí independent amb un Estat palestí? Abans de la Primera Guerra Mundial era Síria meridional i després va ser una Palestina que incloïa Jordània. No era com si hi hagués un poble palestí a Palestina, que es consideraven poble palestí i nosaltres vam anar-hi, els va expulsar i va prendre el seu país lluny d’ells. Ells no existeixen. “1 Totes les potències colonials fan el mateix, neguen l’existència mateixa dels pobles originaris per tal de legitimar la discriminació, l’opressió i matar-los.

En el treball “Unidentified” que mostro a Àngels Barcelona, em filmo fent una estratègia que fan molts refugiats i que consisteix a esborrar les empremtes dactilars per tal d’evitar la tecnologia i el control. En un altre treball que vaig presentar a la Universitat de Belles Arts, vaig enregistrar el meu viatge entre Barcelona i Viena. M’havia d’amagar perquè no tinc passaport, només tinc un document que diu “Aquest document no és vàlid per creuar fronteres”, així que amb aquesta targeta d’identificació no puc traspassar fronteres on hi hagi oficials controlant. Vaig enregistrar el meu viatge, evitant tots aquests controls. Aquest coneixement dels llocs per on havia de passar i també els que havia d’evitar ve d’altres refugiats que ho han fet abans. I amb aquest treball que he fet contribueixo a escampar aquestes informacions que poden ser útils per altra gent. És curiós perquè la constitució de la Unió Europea emfasitza la lliure circulació de persones per Europa, però això no és veritat. Així que el que faig és jugar aquest joc amb el poder i el porto a un terreny bastant pla, a la resistència i a mostrar com aquesta lluita té lloc en la meva vida diària.

————
1- Sunday Times (15 de juny de 1969), també al The Washington Post (16 de juny de 1969)