Mireia Sallarès i Kao malo vode na dlanu / Com una mica d’aigua al palmell de la mà (un projecte sobre l’Amor i Sèrbia)

Durant aquests darrers mesos, Mireia Sallarès ha dut a terme, en el context de BCN Producció’14,  el projecte d’investigació que ha titulat Kao malo vode na dlanu /
Com una mica d’aigua al palmell de la mà (un projecte sobre l’Amor i Sèrbia). De retorn a la seva ciutat, Barcelona, li hem volgut fer algunes preguntes per conèixer més a fons aquest treball.

1. Per què un projecte sobre l’amor? Com s’articula en relació als teus treballs i investigacions anteriors?

Aquest és un projecte que s’inscriu en una trilogia que vaig començar el 2011, la
Trilogia dels conceptes deixalla. Un títol prou evocador per a referir-se a conceptes
que semblen haver perdut valor i reclamen una definició. Tres conceptes específics
importantíssims per al ser humà com són la veritat, l’amor i el treball; i que avui en
dia viuen en precarietat.

Pel que fa a l’amor, jo no sóc pas l’única que s’hi interessa. En els darrers anys hi
ha hagut un interès creixent pel concepte d’amor per part d’autors diversos. Un
exemple proper seria el treball de la Brigitte Vassallo amb OccupyLove. I com ella,
pensaments i iniciatives com el poliamor o l’anarquisme relacional en contra de la
monogàmia, o idees vinculades a la «economía de los cuidados» des del
feminisme. Des del pensament filosòfic actual un dels primers autors que a mi em
va interessar va ser en Michael Hardt quan planteja que per tal de crear un
concepte i una pràctica política de l’amor avui, cal estendre’l més enllà de la parella
i la família cap a tot el cos social i afegeix «Love is not a process in wich two
individuals come together as one.Individuals have nothing to do with love. Love
only works in multiplicities.»

Tot i això, l’escepticisme vers l’amor, és encara ben present. I complica la
comunicació i formalització d’un projecte que vol ser d’anada i tornada; és a dir,
que no només es planteja investigar l’amor des de l’art sinó revisar alhora quina és
la presència i la relació de l’amor amb les pràctiques artístiques contemporànies.
A mi m’interessa especialment l’amor per la seva capacitat productiva (que no
només reproductiva) i creativa. L’amor com a creació de món. Però l’amor, com
d’altres conceptes importants ha sofert un desgast, explotació i expropiació en el
nostre sistema de vida. És insegur i està transitant. I a mi m’agrada treballar en
trànsit sobre conceptes en trànsit. Com deia Rimbaud:«L’amor, s’ha de reinventar,
ja se sap». I jo afegiria que ho ha de fer cada dia.
2. Com ha estat el teu procés d’investigació a Sèrbia?

Per començar ha estat una investigació feta en col·laboració amb la historiadora de
l’art, investigadora i curadora d’art contemporani, Helena Braunštajn. Ella és
d’origen serbi, més específicament d’origen iugoslau; però va marxar durant la
guerra dels Balcans dels anys 90 a Mèxic. Jo la vaig conèixer allà i vam començar
a col·laborar juntes de manera puntual. En aquesta ocasió la col·laboració ha estat
molt més intensa perquè Helena va acceptar traslladar-se durant mig any per a fer
amb mi treball de camp a Sèrbia. Això va tenir un impacte gran en ella perquè és el
primer cop que es traslladava al seu lloc d’origen tant de temps després de 20 anys.
D’alguna manera és un retorn impossible. Per dues coses, per una banda perquè
Iugoslàvia ja no existeix i per altra perquè hi ha en el concepte de l’amor, una
impossibilitat de definició que complica la seva investigació en termes resolutius.
De fet amb Helena ens agradava més parlar d’indefinicions que de definicions,
perquè no esgoten possibilitats. Així que hi ha hagut molta acumulació d’informació
i l’edició encara està en procés. Ha estat tota una aventura i un repte de no caure
en prejudicis a la primera de canvi. Caldrà tornar-hi. Els Balcans són el revers dels
constants intents d’ordre de la Unió Europea. Allà, com una tossuderia necessària,
l’Europa es desordena. Jo, paradoxalment quan era allà pensava que allò sí que era
Europa i no pas aquí, perquè per exemple Sèrbia va tenir un rol ben significatiu en
les guerres que han marcat la conformació d’Europa. Un rol en el passat que
encara segueix molt present. Com diu un autor al qual vaig descobrir allà, en Boris
Buden: “El passat (als Balcans) és més actual que el present i més incert que el
futur”.
Així doncs la investigació ha incorporat un nivell personal i íntim i un nivell col·lectiu i
de context general. La relació d’un país vers al seu continent i vers la seva història
col·lectiva. Revisar les possibilitats col·lectives de l’amor era un dels nostres punts
de partida. O com a mínim revisar la seva possibilitat d’alliberar-lo del que sembla
ser el seu lloc comú: allò “d’estimar més als meus”, alliberar-lo de la seva condició
identitària lligat a la família, la nació, la raça, la religió o la ideologia. També penso que
és important recordar que aquella terra va ser referent mundial d’un socialisme on
la propietat col·lectiva i l’autogovern obrer eren al centre. Molt del que ara potser la
CUP, Podemos, Guanyem o El Procés Constituent tenen al seu discurs.
Situar els conceptes, és una cosa que necessito. Vull dir, situar el pensament en
una realitat. Passejar i contactar amb la realitat i el territori. En el cas de Sèrbia, de
bon inici el país ja ens retornava un problema: les fronteres territorials del que es
considera Sèrbia no són gaire clares per molta de la seva gent. Sense anar més
lluny el no reconeixement de la independència de Kosovo és un dels problemes
que els impedeix entrar a la UE. Vam estar a Kosovo i vam parlar amb gent activa
allà i estan farts de què la seva independència no sigui real i que això no depengui
tant dels serbis sinó dels EUA o d’altres països amb interessos econòmics a la
zona. Per tant dir Amor i Sèrbia era no només preguntar què és l’amor, sinó que és
Sèrbia. Llavors vam viatjar més enllà del territori serbi visitant altres indrets de l’ex-Iugoslàvia. I els desplaçaments van ser no només físics, sinó emocionals i conceptuals. Preguntar-se sobre l’amor en un indret tan marcat per la postguerra té un impacte fort no només per qui respon sinó pel qui pregunta. I fer-ho en companyia d’algú que va marxar fugint d’una guerra i qui acaba de perdre el pare encara més. Finalment, les lectures d’autors internacionals (Badiou, Derrida, Negri, Hardt, Nancy) o de la zona (Epstein, Buden, Zizek, Blagojevic, Zilnik), els debats i les entrevistes o converses amb gent diversa van ser l’altra metodologia d’investigació.
3. “Sense títol, un projecte sobre l’amor: Sèrbia” és un projecte d’investigació. Com faràs públic el procés i/o el resultat d’aquesta investigació? Quins formats faràs servir?
De fet aquest no és el títol. Aquest era el títol temporal quan vaig presentar-me a la
convocatòria de BCN Producció. Ara mateix el títol és Kao malo vode na dlanu /
Com una mica d’aigua al palmell de la mà (un projecte sobre l’Amor i Sèrbia).
“Kao malo vode na dlanu” és una expressió que comparteixen les llegües, sèrbia,
croata i bòsnia i que fa referència a la cura amb el que es cuida una cosa. I el
concepte de cura es vinculava molt amb com volíem fer aquesta investigació. Tot
plegat partía d’una cita de Derrida que va incorporar la Helena de bon inici que diu:
«Un tratado sobre el amor debe ser un acto de amor, sí, un acto: una declaración
y una prueba firmada, que viene a responder, para desplazarla a otra palabra de
Nietzsche, justo «en nombre del amor». Y toda esta precisión no excluye ni a los
fantasmas ni a la locura.»1
M’agradaria pensar que les dues activitats que hem organitzat per a fer pública
aquesta investigació -que encara no es formalitza concretament ni genera obres
específiques-, és una mostra d’aquesta idea. Per una banda, vam pensar una presentació més poètica i literària a la llibreria Calders per poder parlar d’un referent important en la nostra investigació com ha estat l’escriptor iugoslau ja mort, Danilo Kis. A l’activitat, a part de parlar sobre la seva literatura i d’altres aspectes del seu treball que anaven més enllà de la literatura, com per exemple el concepte de dissidència o de plagi, vam aprofitar per
a fer de lectores productores i vam escriure alguns esbossos del que potser serà la
publicació del projecte i que si tot va bé potser presentarem a Mataró, ja que el
MAC ha recolzat també aquesta investigació. Vam llegir els nostres escrits que
sens dubte són deutors de les estratègies literàries de Danilo Kiš. Un autor amb qui
per altra banda, m’hi sento molt propera. Kiš, com jo, creia en la possibilitat de
col·lectivitzar les històries de vida, en la vida viscuda com a patrimoni de la
humanitat. I la seva recopilació d’històries de vida era en si un projecte polític,
utòpic però polític i un acte subversiu envers a la violència de la història oficial. La
seva «Enciclopedia de los muertos» (Ed. Acantilado), és la mostra del que jo
voldria fer un dia: aconseguir que la UNESCO declari patrimoni de la humanitat i
dret universal, la vida viscuda.

Per altra banda, vam plantejar una segona activitat de caràcter més específicament
polític i activista, on a través d’àudio, vídeo i text, vam mostrar el treball realitzat
amb una organització de Belgrad anomenada Ucitelj Neznalitza (El mestre
ignorant). Nom deutor del llibre de Jaques Rancière. És una plataforma
d’autoaprenentatge amb una important biblioteca que paral·lelament des del 2011
proporciona suport legal gratuït als treballadors en lluita contra les
privatitzacions de les antigues fàbriques socialistes que el Gobern serbi va
començar a privatitzar a partir dels anys 90 durant la guerra. De fet Ucitelj
Neznalitza no només treballa amb obrers en la seva defensa legal en la qual hi
tenen rol actiu, sinó també amb veterans de guerra; i un dels èxits de la seva feina
ha sigut detectar que a Iugoslàvia no hi haurien pogut haver privatitzacions i un pas
al capitalisme, sense una guerra. De fet la llei de privatitzacions que funciona de
manera corrupta es va aprovar enmig de la guerra dels Balcans. La lluita contra el
capitalisme neoliberal d’Ucitelj Neznalitza els ha portat a l’extrem de presentar
denúncia formal per tràfic de persones i noves formes d’esclavitud implícites en el
contracte de venta d’aquestes fàbriques. Denúncia que volen portar al tribunal de
la Haia. Estem acostumats a llegir als mitjans que el Gobern serbi entorpeix o
facilita l’extradició d’antics caps militars per a ser jutjats per crims contra la
humanitat, però no pas que una associació civil i uns quants treballadors en la
pobresa quasi extrema s’atreveixi a denunciar no només a un empresari corrupte
sinó a tot un Gobern i per extensió al mateix sistema capitalista, i portar-los a tots
plegats a la Haia. A nosaltres ens va deixar bocabadades.
A partir d’aquí vam entrevistar a obrers i a la co-fundadora de l’organització, la Noa
Triester, una artista d’origen israelià i ens va convidar a preparar un debat sobre
amor i treball per a presentar-lo en el cicle de debats sobre amor i política que ells
organitzen. Noa va preguntar si en aquesta trilogia, els conceptes els treballo per
separat o en paral·lel i jo li vaig dir que efectivament es van creuant perquè tenen
moltes coses en comú i es re signifiquen mútuament. Recordo un entrevistat a
Caracas -allà on vaig treballar el concepte de veritat-, Alejandro Moreno, capellà i
sociòleg que viu en el que es considera el cor de la favela més perillosa del món,
quan em deia: «la verdad tiene que ser amada, sino no tiene posibilidad». Per ell la
veritat era en si, és un acte d’amor.

1 Jacques Derrida a l’entrevista “Un pensamiento amigo” amb Robert Magiore, Libération, 24 de noviembre de 1994, pp. I-III., A Derrida, J., No escribo sin luz artificial, Cuatro ediciones, Valladolid, 1999. (Edició digital de Derrida en castellà.)