Després de veure l’exposició “5 explosions d’un Ford Pinto” de Ryan Rivadeneyra a La Capella no ens podiem estar de fer-li un parell de preguntes a l’artista per saber més coses sobre el punt de partida d’aquest treball.
En “5 explosions d’un Ford Pinto” parteixes d’una de les majors fallades en la història del disseny, el del Ford Pinto. Com vas descobrir aquesta història i què va ser el que et va interessar d’ella?
La història del Pinto no és gens nou als Estat Units, de fet allí és cultura popular i es fa referència a això sovint, sobretot entre les generacions que han viscut els seixanta i setantes. De fet, malgrat les seves fallades, s’ha convertit en un clàssic de la indústria automobilística nord-americana. És per això que la seva història em va interessar tant- el fet que un desastre del disseny es pot convertir en un clàssic del disseny amb el pas del temps. Abans de l’arribada del seu principal competidor (el Beetle) els cotxes nord-americans eren coneguts per ser exageradament grans, convertint-se en símbols de “l’èxit” del model americà del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial. Amb l’arribada del Beetle, un cotxe estranger, Ford Motors va haver de reinventar-se per competir en un mercat global, i encara que la seva resposta (el Pinto) tenia fallades importants, la companyia va seguir amb les seves idees sense tirar-se enrere. És per això que el Pinto es converteix en un símbol del capitalisme actual, un sistema que té lels seus errors evidents i malgrat tot seguim apostant força per ell. D’altra banda, i mirant-ho des d’una perspectiva una mica més personal, la història del Pinto representa per a mi l’intent de fer les coses bé, o diferents, i quan no et surten, segueixes amb elles sabent que t’enfrontes a un desastre imminent. En el meu cas és l’intent de fer art (ser crític, proposar noves idees, observar la bellesa, confrontar problemes polítics i -potser- existencials) sabent l’absurd que pot ser i la (gairebé) impossibilitat de tenir èxit.
Les històries que apareixen en el vídeo al final acaben connectant amb les escenes que poden tenir lloc a la sala d’exposicions. Tenim el croma i tenim el cotxe. Les històries podrien expandir-se i qualsevol de nosaltres podria ser protagonista d’una sisena o setena?
En realitat, o almenys representat a la sala, tenim 4 explosions del Pinto. El cinquè i últim capítol és una cançó dedicada als personatges dels capítols anteriors, una resposta als seus problemes i confusions dient-los que amb paciència se solucionaran. El fet que no hi hagi una explosió al final suggereix que hi haurà una última, però no és clar quan passarà. Aquesta explosió simbòlicament pot ser el fracàs imminent del capitalisme, el fracàs de l’art (o en aquest cas de l’artista , o, la possibilitat remota i contra tot pronòstic i lògica que el cotxe es converteixi, per tossuderia, en un clàssic.
