Bases convocatòria BCN Producció’16

BCN Producció obre la convocatòria de selecció de propostes de creació per l’any 2016. Adreçada a la comunitat artística de Barcelona i la seva àrea d’influència, aquesta convocatòria incentiva la realització de projectes que necessiten recursos de producció i suport institucional per desenvolupar-se.

Amb aquest programa, que enguany arriba a la seva desena edició, La Capella contribueix a donar resposta a les necessitats econòmiques i de producció dels creadors mentre segueix de prop les pràctiques artístiques actuals, fidel a la seva funció d’equipament públic per a l’art contemporani.

Jurat:
David Armengol, Latitudes (Max Andrews i Mariana Cánepa), Mireia Sallarès, Glòria Picazo i Francesc Ruiz.

Aquí teniu les bases de la convocatòria de BCN Producció 2016.

Formulari d’inscripció

Aquí trobeu l’enllaç a la convocatòria

I aquí l’enllaç al formulari d’inscripció

Molta sort a tots els candidats!

 

Publicat dins de convocatories | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Mentre els artistes preparen els seus projecte… avui amb Salah Malouli

Projecte Rosoum, estrategies per a un còmic àrab independent és el títol del projecte deslocalitzat que Salah Malouli està preparant dins del context de BCN Producció 2015. El projecte explora el fenòmen creixent de publicacions àrabs independents per a adults, que des del llenguatge del còmic refleixonen sobre la realitat política, social i quotidiana del món àrab.

Mentre no es presenta aquest projecte a finals de Novembre, anem a descobrir treballs anteriors del seu autor, Salah Malouli, a través del seu canal a la plataforma de vídeo vimeo

 

Publicat dins de artistes, Projectes i processos | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

“El museu és el nostre camp de pràctiques”. Entrevista a Joana Llauradó Farrés i Enric Farrés Duran

Avui entrevistem a Enric Farrés Duran i Joana Llauradó Farrés, que presenten el projecte deslocalitzat “El visitant ideal d’una col·lecció sentimental” al Museu Marès de Barcelona.

elvisitant005

El vostre projecte “El visitant ideal d’una col·lecció sentimental” parteix d’una pregunta: “Quina relació secreta mantenen entre si els objectes de la col·lecció, i a què responen les categories que els agrupen?”. Podem entendre que el Museu Marès és un cas d’estudi per trobar respostes a aquesta pregunta. Com us plantegeu trobar les respostes?

La pregunta sorgeix d’aquesta col·lecció en concret, i no funciona com una pregunta la qual podem aplicar a diferents casos d’estudi. Més enllà dels objectes que conté -el conjunt dels quals es fascinant i la seva història està plena de clarobscurs interessantíssims- la col·lecció que es presenta en el museu Frederic Marès interpela des de la seva arbitrarietat. Està fora dels discursos totalitzadors de la història de l’art i aquest fet el converteix en un museu atípic. És un dels pocs museus on està tot obert i la resposta a la pregunta sobre les categories pot ser múltiple. Al estar allunyat d’una certa idea d’objectivitat classificadora, permet formular hipòtesis en clau subjectiva i és precisament imaginant altres subjectivitats com hem formulat possibles respostes.

elvisitant009elvisitant011

La vostra metodologia utiliza recursos museogràfics, audioguies, visites guiades, exposició, congresos. Com encaixen aquests métodes en la idiosincràsia d’aquest museu?

En principi aquests recursos encaixen bé, ja que son eines que s’utilitzen normalment. Ara bé, la utilització que nosaltres en fem -entendre aquestes eines de mediació d’una manera acumulativa, variar els recorreguts estàndards del museu, crear situacions on l’usuari miri/toqui/ensumi allò que a priori no s’ha de mirar/tocat/ensumar, etc.- sempre necessita la complicitat del museu i aquest fet porta a un procés de negociació amb la institució que acull el projecte que sovint és llarg, feixuc i interessant a parts iguals. Els museus són llocs enquilosats, burocratitzats i molt sedentaris, i sovint es fa difícil canviar les dinàmiques pròpies. De totes maneres sempre acabem trobant la manera d’encaixar-ho, ja que les estratègies que plantegem generen contingut extra pel museu i acaben revertint positivament per el propi lloc que les acull.

elvisitant008
No és la primera vegada que proposeu lectures (diguem-ne poc ortodoxes, pero no per això menys vàlides) de grans col·leccions (com va ser el cas del MNAC). Quin espai deixeu a la realitat i quin a la ficció?

Aquesta pregunta presuposa una diferenciació clara entre realitat i ficció, però hem de tenir en compte que les col·leccions amb les que hem treballat estàn formades per uns objectes físics i un sistema de classificació discursiu. A nosaltres ens interessa treballar amb la conjunció d’aquests dos elements, ja sigui ficcionalitzant objectes com establint sistemes de classificació hiperrealistes. En aquest sentit el museu és el nostre camp de pràctiques, ja que si posem atenció a algunes de les seves característiques (El sistema i nivell de restauració de les peces que conté, els displays, les capes de mediació, els serveis educatius, el relat ideològic en el qual estàn inmerses, etc.) veiem que la noció mateixa de col·lecció convida al joc, a l’organització i en definitiva a generar un assaig permanent de diferents tentatives d’organitzar el món.
elvisitant003 elvisitant004         elvisitant013

Publicat dins de artistes, convocatories, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Mentre els artistes preparen els seus projectes… avui amb Enric Farrés Duran i Joana Llauradó Farrés

“El visitant ideal d’una col·lecció sentimental” és el títol del projecte d’Enric Farrés Duran i Joana Llauradó Farrés dins de la categoria de Projectes deslocalitzats de BCN Producció 2015. Mentre els artistes preparen el seu projecte, del qual sabem que tindrà a veure amb el Museu Marès, recordem un altre projecte dels mateixos artistes, presentat l’any passat al MNAC. Per això recuperem un magnífic text de Frederic Montornès, en el qual explicava la seva experiència com a visitant-participant.

 

Publicat dins de General | 1 comentari

“Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina”, una entrevista a Xiana Gómez Diaz

Avui al nostre blog parlem amb Xiana Gómez Diaz, sobre el seu treball “Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina” que explora temes com l’adolescencia, la construcció de la identitat i l’autorepresentació, entre altres coses.

En el teu treball “Cultura de dormitori: Narracions d’adolescència femenina” prens com a eix de recerca l’adolescència femenina, com es construeix el seu univers i com s’auto-representa. Has partit d’una seixantena de diaris d’adolescents. Com s’ha dut a terme aquesta col·laboració?
Exacte, m’he fixat en les produccions culturals íntimes, que contenen aquesta subjectivitat femenina adolescent poques vegades manifestada o tinguda en compte. Aquesta recerca va partir dels diaris i records de la meva col·laboradora i amiga Carla Calleja i meus, i va ser avançant molt poc a poc, al principi, a través de les nostres xarxes d’amigues, les amigues d’aquestes… Al ser una recerca qualitativa no era problemàtica aquesta lentitud: de tant en tant arribava un diari amb el qual podíem estar treballant mesos sencers (alguns són densos i molt rics en signes de diferent tipus). Paral·lelament hem dut a terme entrevistes i xerrades amb moltes dones de diferents llocs i edats, sobre els seus records dels rituals íntims adolescents i el seu retrobament amb els materials conservats de l’època. Afortunadament al final hem aconseguit sortir del nostre entorn més immediat i estudiar també molta literatura de dones de diferent origen geogràfic, edat, i tipus de vida familiar.

g1_porque

Altres aspectes que apareixen, des de lectures d’altres disciplines, com l’antropologia, l’art, la psicologia, la semiòtica, la narratologia i fins i tot la grafologia. Com has treballat aquestes aproximacions?

Tinc la sort de treballar amb un equip compacte però versàtil. El meu soci de la meva productora Walkie Talkie Films, Emilio Fonseca, és investigador en semiòtica, camp fascinant on m’he endinsat en part seguint el seu rastre. També tenim filòsofs a prop, i jo sóc comunicòloga especialitzada en gènere i amb una mica d’experiència en cultura pop i cultures juvenils. Per a algunes qüestions concretes he demanat ajuda a expertes en psicologia i psiquiatria, i hem comptat també amb una col·laboració estel·lar des de la grafologia (Esther Mellado i Mery Cuesta). De totes maneres, el pressupost molt reduït que hi ha hagut per a dur a terme tota la recerca ha provocat que moltes d’aquestes qüestions al final les hagi estudiat i treballat sobretot jo.
Amb la mostra documental que tenim ara, que he comprovat que és una fita, espero poder treballar amb alguna col·laboració que enriqueixi per publicar algun text didàctic, ja al 2016.

pep_herrero_1
L’adolescència és un moment de definició i auto-representación també, de projecció de valors i de conflicte amb alguns d’ells. Creus que vivim en una societat que ens empeny a ser adolescents?

Pot ser. Hi ha diferents teories sobre els orígens de l’adolescència social, però coincideixen a situar la seva invenció/aparició en la primera meitat del segle XX. Des de llavors sembla que s’ha anat estirant, jo diria que per tots dos marges: comença abans i acaba més tard. Normalment quan es parla d’això es fa lamentant-ho: cada vegada som més egocèntriques i irresponsables. Encara que a mi em dóna més por la tendència inversa: com les persones adolescents adquireixen aviat certs trets adults relatius al darwininsme social. Durant la meva recerca (que incloïa tallers amb menors), he trobat mostres d’una competitivitat molt primerenca, que s’articula a través de la vida social, el control de la imatge pròpia… S’exten un ànim per autoplanificar-se i autocontrolar-se, amb una voluntat de pujar. Un ressó problemátic de la monetització dels likes, thumbs up, followers, etc etc.

CAST

Hoy en nuestro blog hablamos con Xiana Gómez Diaz sobre su trabajo “Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina”, que, entre otros temas trata de la adolescencia, la construcción de la identidad y la autorepresentación, entre otras cosas.
En tu trabajo “Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina” tomas como eje de investigación la adolescencia femenina, como se construye su universo y como se autorepresenta. Has partido de una sesentena de diarios de adolescentes. ¿Cómo se ha llevado a cabo esta colaboración?
Exacto, me he fijado en las producciones culturales íntimas, que contienen esa subjetividad femenina adolescente pocas veces manifestada o tenida en cuenta. Esta investigación partió de los diarios y recuerdos de mi colaboradora y amiga Carla Calleja y míos, y fue avanzando muy poco a poco, al principio, a través de nuestras redes de amigas, las amigas de éstas… Al ser una investigación cualitativa no era problemática esta lentitud: de vez en cuando llegaba un diario con el que podíamos estar trabajando meses enteros (algunos son densos y muy ricos en signos de distinto tipo). Paralelamente hemos llevado a cabo entrevistas y charlas con muchas mujeres de distintos lugares y edades, sobre sus recuerdos de los rituales íntimos adolescentes y su reencuentro con los materiales conservados de la época. Afortunadamente al final hemos conseguido salir de nuestro entorno más inmediato y estudiar también mucha literatura de mujeres de distinto origen geográfico, edad, y tipo de vida familiar.

ari_cifr4_conrosa

Otros aspectos que aparecen, desde lecturas de otras disciplinas, como la antropología, el arte, la psicología, la semiótica, la narratología e incluso la grafología. ¿Cómo has trabajado estas aproximaciones?
Tengo la suerte de trabajar con un equipo compacto pero versátil. Mi socio de mi productora Walkie Talkie Films, Emilio Fonseca, es investigador en semiótica, campo fascinante donde me he adentrado en parte siguiendo su rastro. También tenemos filósofos cerca, y yo soy comunicóloga especializada en género y con un poco de experiencia en cultura pop y culturas juveniles. Para algunas cuestiones concretas he pedido ayuda a expertas en psicología y psiquiatría, y hemos contado también con una colaboración estelar desde la grafología (Esther Mellado y Mery Cuesta). De todos modos, el presupuesto muy reducido que ha habido para toda la investigación ha provocado que muchas de estas cuestiones al final las haya estudiado y trabajado sobre todo yo. 
Con la muestra documental que tenemos ahora, que he comprobado que es un hito, espero poder trabajar con alguna colaboración que enriquezca para publicar algún texto didáctico, ya en 2016.

gemma_tachon4_todapaginarojo

La adolescencia es un momento de definición y autorepresentación también, de proyección de valores y de conflicto con algunos de ellos. ¿Crees que vivimos en una sociedad que nos empuja a ser adolescentes?
Puede ser. Hay distintas teorías sobre los orígenes de la adolescencia social, pero coinciden en situar su invención/aparición en la primera mitad del siglo XX. Desde entonces parece que se ha ido estirando, yo diría que por ambos márgenes: empieza antes y termina más tarde. Normalmente cuando se habla de esto se hace lamentándolo: cada vez somos más egocéntricas e irresponsables. Aunque a mí me da más miedo la tendencia inversa: cómo las personas adolescentes adquieren prontamente ciertos rasgos adultos relativos al darwinismo social. Durante mi investigación (que incluía talleres con menores), he encontrado muestras de una competitividad muy enraizada, que se articula a través de la vida social, el control de la imagen propia… Se extiende un ánimo por autoplanificarse y autocontrolarse, con un poso como trepa. Un eco problemático de la monetización de los likes, thumbs up, followers, etc.

Publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

“Amb el meu treball proposo l’artesania de la imatge com a resistència”. Entrevista a Federico García Trujillo

Des del blog de BCN Producció ens agrada parlar amb els artistes que presenten els seus projectes per conèixer més detalls sobre els seus processos de treball, sobre el que pensen i sobre com afronten els seus treballs. Amb Federico García Trujillo hem parlat sobre els orígens de “Frames Rocío” i sobre nocions com la censura o l’oblit.
“Frames Rocío” parteix d’un documental -el director’s cut de “Rocío” de Fernando Ruiz Vergara, recuperat l’any 1980 i després oblidat de nou per diverses circumstàncies. Com arriba a tu aquest documental i la seva història?



El projecte “Frames Rocío” té el seu punt de partida al març de 2014. La meva companya de pis Gloria Guillén em va comentar que m’interessaria assistir a la filmoteca del Raval ja que presentaven “El cas Rocío” un documental sobre la pel·lícula. Va creure que m’interessaria perquè en aquell moment estava treballant entorn del Pavelló de la República de 1937 i la pel·lícula analitzava una sèrie de crims d’aquest període. A la projecció va assistir José Luis Tirado director del documental, i després de la projecció es va establir un debat sobre la prolongació de l’estructura franquista fins als nostres dies, les problemàtiques de la memòria històrica, etc… Tota la història entorn de la pel·lícula em va fascinar en incidir en certs plantejaments amb el que em sentia identificat i em vaig plantejar si podia utilitzar-ho com a material de treball.

icub150915_013
El teu treball aprofundeix en una història oblidada, recuperada momentàniament i condemnada de nou a l’oblit. Creïs que oblit, autocensura i censura són en el fons el mateix?

Per a mi són coses diferents, bé per mi la idea d’oblit entorn del període de la transició va vinculada a l’últim estadi de la repressió franquista, el crim perfecte és aquell que s’oblida. Sobre la censura hem estat debatent durant la realització del projecte i hi ha una sèrie de conclusions que m’han agradat bastant, jo parteixo de la idea que qualsevol contingut fílmic pertany al camp de la ficció ja que sempre hi ha una subjectivitat que construeix el relat documental. No obstant això, els relats vinculats al documental aspiren d’alguna manera a apropar-se al real o construir un vincle estret amb una utopia de debò. És en aquest lloc en el qual la censura actua com un fet pervers que altera el relat original i per tant aquest compromís amb una utopia de debò. L’autocensura des del meu punt de vista està mes vinculada amb la por i les represàlies des de l’exterior a l’autor. És un tema complex ja que hi ha molts nivells d’autocensura.

En el teu treball, sovint recontextualizas i resignificas en un treball artesanal uns continguts que procedeixen del paisatge mediàtic. Per què? És un intent de recuperar-los de l’un consum accelerat? De recuperar aspectes que poden quedar en l’oblit?

El meu treball final de master es titulava: “Artesania y Resignificaciones como  Resistencia al Espectáculo”. En ell, aprofundia en aquesta idea que comentes. L’ espectacularizació tècnica de la imatge així com el volum de producció de contingut visual, ha provocat des del meu punt de vista un consum superficial de les imatges. En el meu treball proposo l’artesania de la imatge com a resistència amb la qual subvertir aquesta superficialitat o banalització. Amb artesania de la imatge no solament em refereixo a la pintura o el dibuix. També considero artesania de la imatge la cambra fosca de revelat, l’edició digital o el muntatge de video, és a dir qualsevol procés que impliqui una elaboració des de la subjectivitat i sobretot una profunditat de la mirada.

icub150915_011

(CAST)

Desde el blog de BCN Producció nos gusta hablar con los artistas que presentan sus proyectos para conocer más detalles sobre sus procesos de trabajo, sobre lo que piensan y sobre como afrontan sus trabajos. Con Federico García  Trujillo hemos hablado sobre los orígenes de “Frames Rocío” y sobre nociones como la censura o el olvido.

“Frames Rocío” parte de un documental -el director’s cut de “Rocío” de Fernando Ruiz Vergara, recuperado el año 1980 y después olvidado de nuevo por diversas circunstancias. ¿Cómo llega a ti este documental y su historia?

El proyecto Frames Rocío tiene su punto de partida en Marzo de 2014. Mi compañera de piso Gloria Guillén me comentó que me interesaría asistir a la filmoteca del Raval ya que presentaban “El caso Rocío”  un documental sobre la película. Creyó que me interesaría porque en aquel momento estaba trabajando en torno al Pabellón de la República de 1937 y la película analizaba una serie de crímenes de este periodo . En el pase asistió José Luis Tirado director del documental, y tras la proyección se estableció un debate sobre la prolongación de la estructura franquista hasta nuestros días, las problemáticas de la memoria histórica, etc… Toda la historia en torno a la película me fascinó al incidir en ciertos planteamientos con lo que me sentía identificado y me planteé si podía utilizarlo como material de trabajo.

icub150915_013
Tu trabajo profundiza en una historia olvidada, recuperada momentáneamente y condenada de nuevo al olvido. ¿Crees que olvido, autocensura y censura son en el fondo lo mismo?
Para mi son cosas distintas, bueno para mi la idea de olvido en torno al período de la transición va vinculada al último estadio de la represión franquista, el crimen perfecto es aquel que se olvida. Sobre la censura hemos estado debatiendo durante la realización del proyecto y hay una serie de conclusiones que me han gustado bastante, yo parto de que cualquier contenido fílmico pertenece al campo de la ficción ya que siempre hay una subjetividad que construye el relato documental. Sin embargo los relatos vinculados al documental aspiran de alguna manera a acercase a lo real o construir un vínculo estrecho con una utopía de verdad. Es en este lugar en el que la censura actúa como un hecho perverso que altera el relato original  y por tanto este compromiso con una utopía de verdad. La autocensura desde mi punto de vista está mas vinculada con el miedo y las represalias desde el exterior al autor. Es un tema complejo ya que hay muchos niveles de autocensura.

En tu trabajo, a menudo recontextualizas y resignificas en un trabajo artesanal unos contenidos que proceden del paisaje mediático. ¿Por qué? ¿Es un intento de recuperarlos de un consumo acelerado? ¿De recuperar aspectos que pueden quedar en el olvido?
Mi trabajo final de master se titulaba: “Artesanía y Resignificaciones como Resistencia al Espectáculo”. En él profundizaba en esta idea que comentas. La espectacularización técnica de la imagen así como el volumen de producción de contenido visual, ha provocado desde mi punto de vista un consumo superficial de las imágenes. En mi trabajo propongo la artesanía de la imagen como resistencia con la que subvertir esta superficialidad o banalización. Con artesanía de la imagen no solo me refiero a la pintura o el dibujo. También considero artesanía de la imagen el cuarto oscuro de revelado, la edición digital o el montaje de video, es decir cualquier proceso que implique una elaboración desde la subjetividad y sobre todo una profundidad de la mirada.
icub150915_011

Publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Mentre els artistes preparen els seus projectes… avui amb Xiana Gómez Díaz

Xiana Gómez Díaz está preparant “Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina”, guanyador dins de la categoria de projectes individuals de Barcelona Producció 2015. Aprofitem aquesta circumstància per conèixer una mica més a fons, Walkie Talkie Films, una iniciativa de cinema independent de la qual la Xiana forma part i esperem amb moltes ganes el nou projecte que, per cert, té pàgina al Facebook: Proyecto D

Publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Mentre els artistes preparen els seus projectes… avui amb Federico García Trujillo

“El meu treball té com a principal via d’investigació les possibilitats contemporànies dels llenguatges artesanals, amb un gran pes de la pintura i el dibuix. Intercalat entre dos pols, el meu treball es desenvolupa en la intersecció entre la construcció del pensament crític i la investigació estètica i formal dels materials”. Així comença el “statement artístic” de Federico García Trujillo, que presentarà el seu treball “Frames Rocío” a l’Espai Cub del programa Barcelona Producció 2015. Mentre el Federico García Trujillo va avançant en el seu projecte, us convidem a explorar la seva pàgina Web www.federicogarciatrujillo.com/ i saber més dels seus treballs anteriors.

Publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

La història de BCN Producció a través dels seus protagonistes… avui amb Tamara Kuselman

Tamara Kuselman és una artista argentina que ha viscut molt temps a Barcelona i que ara mateix viu a Holanda, mentre prepara el seu projecte més immediat, la seva participació a Generaciones, a Madrid. Li hem preguntat sobre la seva experiència a BCN Producció, i així ens ho ha explicat:

Vaig participar en el projecte comissariat per Alexandra Laudo i suposo que l’experiència de participar com a artista seleccionat per la convocatòria és diferent. Més aviat l’experiència va ser a través de la seva mediació. Va ser molt positiu tenir l’oportunitat de produïr una peça nova que després, a més de mostrar-se a Barcelona, va itinerar a Montreal, on vam viatjar tots els artistes de l’exposició.

https://vimeo.com/tamarakuselman/plan

Publicat dins de artistes, artistes, arxiu, General | Etiquetat com a , | Envia un comentari

La història de BCN Producció a través dels seus protagonistes… avui amb Les Salonnières

Seguim indagant en el passat de BCN Producció. Aprofitem l’estiu per parlar amb alguns dels seus protagonistes, d’edicions anteriors. Avui ho fem amb Les Salonnières.

Cóm  va ser la vostra experiència a BCN Producció?
Per nosaltres ha estat una gran oportunitat poder realitzar el projecte amb l’ajut econòmic i humà de l’equip de la Capella. A nivell tutorial ha estat genial tenir una mirada externa amb una crítica constructiva, que ens ha aportat moltíssim i continua fen-tho. Gràcies, Alex!!!! La nostra tendència a l’absoluta autogestió es va veure creuada amb una sèrie de personatges que han fet que el nostre treball pugués expandir-se i crèixer. Una de les coses que també destacaríem és la confiança i el deixar fer sense posar en qüestió el nostre treball, fins i tot en el catàleg, amb l*s de correcció lingüística que van entendre la nostra manera de comunicar-nos i encara que no del tot, en termes generals vam aconseguir que es mantingués la nostra essència!

Ara volem anar a les Amèriques i seguir amb el PROD-Couchsurfing New Art Gender!!!!! Tenim un catàleg de presentació del projecte, la web amb la info, etc. Això ha estat només el començament!!!!

Des de la vostra experiència, hi ha alguna cosa que creieu que seria important que BCN Producció fes/aportés/proposés?
Creiem que el tema de calendarització de la presentació del projecte hauria d’haver estat més concreta – creiem que en el nostre cas va ser excepcional, ja que tot el treball era procés i no podíem definir com acabaria. No vam fer una presentació convencional, sinó que ens vam llançar a fer un “musical” amb recursos mínims, un espai anti-sonor i sense recursos econòmics… sumant els desajustos propis de la Capella en el tema expositiu, es va allargar la exposició de Sonia Fernández Pan i nosaltres vam anar fluctuant d’un mes cap a un altre-.

Hi ha altres temes que no sabem si va ser a causa del nostre “despiste” o del propi tutor però el tema del catàleg; entrevista més fotos va ser una mica estressant, no hi haviem pensat. També el vídeo per a BCN Producció va ser una mica boeria. Aquests temes potser els matissaríem, però com que sempre surt tot bé, tot i que va haver-hi moments de tensió, finalment ens en vam sortir!!!

Què us a aportat participar a BCN Producció?
Ens va donar l’oportunitat de treballar durant un any en un projecte, experimentar i investigar sobre una proposta totalment oberta i experimental, amb la tutoria d’Alex Brahim, que coneixia perfectament la nostra línia de treball i totes les seves aportacions varen ser per fer crèixer el projecte. També s’ha forjat una relació que va més enllà del que és una tutoria. També la paciència de l’equip de la Capella davant un projecte poc clar pel que fa als resultats i fluctuant en el procés. També el suport de tot*s per poder realitzar una presentació que era des del començament totalment inviable!! Ens agrada jugar, experimentar i el risc… finalment vam implicar a tot*s els Art-Anfitri*ns a participar de la presentacicó, l’equip de la Capella i els de muntatge van ser la bomba!!! El tema de la presentació va ser bastant “camicace”, se’ns va proposar una presentació i vam acabar muntant un show propi d’un teatre amb els recursos de la Capella que, per descomptat, no tenen res a veure amb els del teatre. L’aportació, l’aprenentatge i la motivació varen ser totalment experiencials i experimentals, se’ns va donar un espai d’experimentació a la deriva que pots cops et pots permetre, tant durant el procés com en la presentació.

 

Publicat dins de artistes, artistes, arxiu, General, Projectes i processos | Etiquetat com a , | Envia un comentari