“Em sento còmode posant en relació i connectant petites comunitats que considero afins”. Una conversa amb Antoni Hervàs

“El misterio de Caviria” és el títol del projecte que Antoni Hervàs ha desenvolupat dins BCNProducció’16, una proposta complexa en la qual conflueixen diverses línies de recerca desenvolupades per l’artista en el transcurs de la seva trajectòria. L’exposició “El misterio de Caviria” ha tingut diferents moments d’activació que podeu trobar resumits en el bloc de Latitudes, membres del jurat i tutors del projecte. Fa temps que voliem saber més coses del projecte i sentir en primera persona detalls d’aquesta aventura. Per això hem parlat amb el seu artífex, l’artista Antoni Hervàs.

icub160915_012

“El misterio de Caviria” és la presentació més ambiciosa que has fet fins ara, en el sentit que aglutina les vies de recerca i maneres de fer que fa temps que estàs treballant, com són el dibuix expandit i les seves incursions escenogràfiques i performatives; la mitologia grega i les seves connexions amb situacions del present i del passat més recent també i certs corrents de l’underground més proper. M’agradaria que expliquessis el procés de definició de “El Misteri de Cabiria” i dels passos anteriors que t’han portat fins aquí.

El misterio de Caviria és un projecte frankensteinià, fruit d’un llarg procés d’investigació que s’expandeix al llarg dels darrers tres anys, quan, rastrejant l’expedició de Jasó i els argonautes a través d’una geografia real cau a les meves mans el text de Walter Burkert “El fuego nuevo de Lemnos” en el que es parla sobre l’enigmàtic foc místic i els rituals mistèrics kabirs. D’aquestes festes secretes, segons Burkert, se’n podien deduir algunes característiques: tenien a veure amb el foc, el riure (la ridiculització de la masculinitat), la sang, aisjrología i aisjropoiía (l’ús de paraules i gestos obscens) i la invocació dels déus del subsòl o l’underground.

Aquest assaig qüestiona la possible desvinculació entre ritual i mite a través de l’episodi en el qual els herois arriben a l’illa de Lemnos. Des d’aleshores sempre m’ha semblat pertinent, treballar aquest fragment i desvincular-lo del seu lloc d’origen per portar-lo a un terreny més pròxim.

Intrigat per veure allò que encara quedava en peu d’aquell gloriós passat hel·lènic, vaig viatjar al juny del 2013 fins a l’illa de Lemnos per participar de les anomenades kakanoures. Aquestes festes populars tenen lloc la nit de Sant Joan, i que podrien tenir el seu origen en aquell ritual ancestral. Un espectacle que s’iniciava amb l’aparició del foc en escena i concloïa quan s’apagava davant d’unt ardent públic. Sorprenentment, i en paral·lel, aquest element ritual es troba fortament lligat a la història del travestisme local, el foc està present des de la mort accidentada d’Ocaña fins l’espectacle de Margarita al Copacabana. Aquestes dues investigacions paral·leles no van trigar massa en fondre’s en una.

Aquest projecte pertany a la sèrie dels capítols que dedico a “Jasón i els Argonautes”; acabava de presentar “Hèrcules en la Luna” (dins del cicle que l’Amanda Cuesta va realitzar a l’espai cultural caja Madrid) amb el que havia investigat la potencialitat escenogràfica d’un fanzine expandit. I em trobava preparant “Orfeo y la montaña sumergida”, després d’haver emprès amb amics, un esbojarrat viatge a través d’els parcs temàtics més freaks i emblemàtics d’Orlando que culminava a Weeki Wachee Springs. Aquest cop volia que el dibuix adquirís qualitats atmosfèriques així com explorar la transmissió oral a través de la música pop.

En el transcurs d’aquests darrers anys, he estat involucrat en dos projectes que han influenciat notablement aquesta darrera producció: per una banda, el Fènix (el projecte educatiu del Sant Andreu contemporani) i d’altre, “Figues Febles”, el particular homenatge a Lluís Miracle. Aquest el vaig iniciar per l’exposició “El Martell sense mestre” comissariada per Marc Navarro a Can Felipa i que vaig seguir desenvolupant durant els dos anys següents per “PUNK, i els seus rastres en la creació contemporània” de David G Torres. Un treball que em va forçar a sortir de la idea d’acabat total, per potenciar tot aquell procés més lliure, brut i anàrquic que acostumava a amagar i que caracteritza el meu procés de treball. Aquesta alliberació va ser la definitiva per afrontar el repte d’omplir una sala tan monstruosament gegant com és la Capella.

Així que aquella espurna d’un projecte, es va anar dilatant en el transcurs d’aquests període, canviant de forma (passant a ser des d’una rave en una forja a una col·lecció de monedes), però en el que es va mantenir com a constant la intenció d’integrar la performativitat en el procés de producció del gràfic.

icub160915_079   icub160915_042

En aquest projecte has trobat una connexió fantàstica que és la de la mitologia grega (Jason i els argonautes), passada pel filtre de la versió cinematogràfica de Don Chaffey (1963) plena d’efectes especials de l’època, que connecta perfectament amb tota una història de la Barcelona canalla i dels seus protagonistes que formen part d’un passat que corre el risc de caure en l’oblit. Podríem dir que “El misterio de Cabiria” en crea una mitologia en posar-ho en paral·lel (en 8 actes) amb la mitologia grega…

Volia produir un pèplum musical en la tradició del cabaret barcelonès, tant el mite com l’espectacle de varietats requereixen qualitats nòmades que els permetin ser fàcilment transportables i ser capaços d’adaptar-se i enlluernar allà a on vagin. Precàries escenografies transitables realitzades sobre cartons reciclats disposades sense protecció, divideixen l’espai expositiu en vuit episodis que condueixen i coreografien a l’espectador a través d’aquesta instal·lació que tradueix gràficament, i a l’estil copla-terror, un dels episodis més sanguinolents de la història.

Encara podem participar de l’esplendor d’aquell passat gloriós gràcies a locals que resisteixen accessibles des del temple de Kabeirion a l’Antic Teatre, o fer ressorgir de les seves cendres mítics escenaris com el Copacabana, Gambrinus o el del Barcelona de noche, cabarets que han desaparegut de la ciutat però encara estan ben presents en la memòria dels qui els van elevar.

De la mateixa manera que les criatures de Ray Harrihaussen a “Jason i els argonautes” es van mesclar amb la realitat a través de la tècnica del Dynamitón , la Pilar Carrión (musa del bar O barquiño) amb l’ajuda del casc realitzat per en Lluis Quinrob ( històric joier de la faràndula), interpreta a Hipsipila, una ferotge i ressentida reina de les amazones. Víctimes d’un pestilent i malèfic sortilegi del qual ens parla la Gilda Love (nonagenària travestí sensacional a qui molts recordaran per ser la vedette de la desapareguda Bodega Bohèmia) llançat per la pèrfida Afrodita (Violeta la Burra, forjada en el Whisky Twist). Temeroses per possibles represalies, aprofitant la ignorància dels fets per part d’aquells fornits forasters que (com vosaltres) les visiten, emmascaren la veritat en la tradició del cabaret i decideixen iniciar-los en els misteriosos rituals d’impugnació Kabirs conduint-los per l’exposició.

herva-s-11_orig   icub160916_032

icub160915_037  icub160915_045

Parlem de mitologia però també la desmitificació és molt present, tu mateix parles de “deus del subsòl” i de “foc, sang i ridiculització d’allò que és masculí”

Els meus mites solen ser propers, gent de carn i ossos que no es retira a l’Olimp esperant salvaguardar una imatge idealitzada d’ells mateixos sinó que es manté constant en aquelles particularitats que la fan extraordinària, i per aquest motiu desitjo immortalitzar-los, perquè siguin eterns. Aquestes figures que es surten de la norma i a qui no els cal més que la seva sola presencia, tant magnètics com necessaris.

És el cas d’en Gerard López, campió sènior de gimnàstica rítmica masculina, un dels pilars dissidents dins d’un esport que en si, ja és minoritari. Aquesta disciplina considerada exclusivament femenina, es caracteritza per la seva disciplinarietat i elevat grau d’exigència física. López sotmet el seu cos cada dia a l’esforç titànic de fer semblar naturals i senzills aquells moviments inicialment pensats per a entrenades anatomies femenines privilegiades. Aquesta reivindicació de la igualtat, va desencadenar l’any 2009 una polèmica prohibició a la participació masculina a campionats, els pocs integrants d’aquesta comunitat esportiva van rebatre aquesta llei, no només a través de canals legals, sinó a través de la persistència en la seva pràctica. Aquesta resistència és la que per a mi representen en l’actualitat aquelles icones irreverents i valentes de què parlo a El misterio de Caviria. Per aquest motiu vaig demanar al Gerard d’adaptar la performance de la transformista Margarita a l’antic local Copacabana (en l’actualitat el pàrquing del departament de Cultura de Barcelona) immortalitzada al documental “Lejos de los árboles” de Jacinto Esteve en un exercici de gimnàstica rítmica.

Aquesta acció va tenir lloc el 18 de Setembre, quan vam aconseguir reobrir les portes del local situat al costat del museu de la cera de Barcelona. Apareixia la figura alta i esprimatxada d’en Juan de la Cruz el Rossillo, famós virtuós de les castanyoles, qui ens va transportar a aquella Barcelona dels 70 a través d’un emotiu discurs sobre la seva experiència en el món de la faràndula. Famós per una magistral interpretació de la dansa del foc (cançó amb què Margarita s’entregava diàriament a un públic incendiari que li calava foc al seu vestit de paper de diari) segueix recorrent els escenaris de la ciutat. Contrast complementari amb l’acció del joveníssim Gerard López, que succeïa a continuació a l’interior del Frontó Colón. Tots dos són un exemple d’aquesta fabulosa mitologia quotidiana.

 14322718_10154450763917978_8116882307467327435_n    14224709_10154451513002978_6066182963293934286_n

Performativitat, col·laboracions i afectes semblen tres puntals molt importants de la teva manera de treballar

Absolutament.
La meva producció requereix una investigació prèvia tant caòtica com obsessiva i acostumo a necessitar entrar en contacte amb allò que estic investigant, per a iniciar-me i experimentar físicament per a entendre-ho. Una recerca descaradament subjectiva lligada a les afinitats i afeccions amb algunes persones d’entre les qui contacto, així com dels materials diversos (siguin orals o objectuals) que em fan replantejar des de diversos prismes el meu treball, afavorint que agafi noves dimensions, fins al punt de desbordar-se. En aquest moment, en el que tot es torna excessiu, s’inicia la feina de taller, l’única que realitzo de manera constant i en solitari. Existeix un paral·lelisme amb l’anomenada estructura del folk-tale de l’Argonautikà on un antiheroi es rodeja d’amics amb superpoders que el permeten esquivar els obstacles que es presenten; en el meu cas el més important és delegar per tal de poder guanyar temps per a dibuixar fins a l’últim moment.
Em sento còmode treballant amb amics, posant en relació i connectar petites comunitats que considero afins, gent que admiro i tot i tenir pràctiques artístiques molt diverses, comprenen i comparteixen processos. Elements simbòlics que se’m presenten òptims per establir un diàleg o provocar una sensació determinada i que vinculo a un espai. Els llocs són tan protagonistes com les persones. L’equip es consolida i avança a mesura que el projecte pren cos, i tal com succeïa en els curtmetratges del Fantaterror de Pierrot, on podien compartir escena la seva germana, en Paul Naschy i Violeta la Burra; en aquest cas, una exposició tutoritzada per Latitudes, el músic Norman Bambi podia per exemple, musicalitzar cada racó de l’espai dissenyat per Goig, mitjançant un bastida cedida per Cal Cego per on deambularia una Gilda Love enregistrada per Eduardo Gión, al costat d’un vídeo de L’Ainara Elgoibar en el que els WoMen Synchro representen juntament amb en José Jaén a la Fundació Miró, el ritual expiatori del foc místic. Aquesta classe de mussaca, com si es tractés de capes d’un estrat geològic, permet entrellaçar una estrident mescla de gent i referents a través d’un dibuix titticolori.

M’interessa que les propostes expositives siguin permeables a tot allò que les rodeja, que no només contemplin el diàleg amb l’espectador sinó també als mateixos treballadors del centre. Potenciar exponencialment els recursos propis a través d’intercanvis i col·laboracions amigues. Entenc el meu treball com un espai on compartir i participar, un espai d’acció latent que en qualsevol moment pot cobrar cos i activar-se. Actualment estic treballant en aquesta relació entre dibuix expandit i acció.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, Projectes i processos i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *