El filibusterisme com a acció de resistència. Una conversa amb Anna Dot

 

Until I am no longer able to stand és la proposta que l’Anna Dot ha preparat per a l’Espai Cub de la Capella. Sobre alguns dels temes que apareixen en aquest projecte, com el filibusterisme, Michel de Montaigne o la preparació per al gran discurs final de l’Anna, hem volgut parlar en aquesta entrevista.

icub160622_008Fotografia: Pep Herrero

 

M’agradaria començar preguntant-te pel teu interés en el filibusterisme. D’on vé aquest interès?

L’interès per la pràctica filibusterista em sorgeix en un moment del 2013 quan m’havia estat preguntant per les relacions entre les nocions de llenguatge i de resistència. Durant alguns mesos havia estat portant a terme exercicis petits en els quals em forçava a escriure sense parar durant un temps determinat: un viatje curt en bus, l’espera d’una trucada o simplement una petita quantitat de minuts que decidia jo mateixa. Vaig arribar a la idea de pujar una muntanya sense parar de parlar. Em sembla que em va venir provocada pel títol d’una obra d’El Conde de Torrefiel, que es diu “Observen como el cansancio derrota al pensamiento”. És això el què em preguntava: fins a quin punt el cansament físic pot degenerar allò que dius quan et forces a pronunciar alguna cosa, encara que sigui només per a tu mateixa? Vaig fer dos intents frustrats de pujar un turó que hi ha a prop de casa i vaig abandonar la idea. Crec que el problema era que mai em vaig sentir prou sola com per poder fer aquells primers exercicis amb tranquil·litat. Comentant tot això amb un amic, en Blai, a finals de setembre, va ser ell qui em va parlar per primera vegada del filibusterisme arrel del discurs de 21 hores i 19 minuts de Ted Cruz en contra de l’Obamacare. De cop se’m van multiplicar les preguntes que m’havia estat fent en pensar en les relacions entrellenguatge i resistència… Va ser fantàstic!

Et proposes agafar aquesta estratègia en una doble vessant: sabotejar la clausura de l’exposició, d’una banda i, de l’altra, segueixes treballant entorn de temes claus en el teu treball, la performativitat i la temporalitat. 

No sé si parlaria de saboteig, encara que segurament serà molt correcte interpretar-ho així, en cas que aconsegueixi mantenir-me gaire estona a l’espai. Però crec que m’agrada més pensar que es tracta d’un petit retràs, un endarreriment, o una parada breu dels ritmes habituals del context que m’acull. És cert que el filibusterisme té l’objectiu de boicotejar el debat parlamentari, de construir un mur temporal que no permeti cap tipus d’acció, i de desviar l’atenció general del tema central. Però alhora, i precisament per tot això, m’agrada pensar-lo com una pràctica que genera temps, silenci, repòs, reflexió interna. El discurs filibusterista com un soroll continu que ho ocupa tot, que acaba situant-se de fons i que permet que per una estona es parin les màquines, que aquell que hauria d’estar parlant es vegi obligat a callar i esperar, a fer altres coses i no allò que havia previst fer.

Tot i així, és clar que això seria només el resultat d’una acció de resistència, interpretable com una mena de tossuderia infantil nascuda de les ganes de quedar-se en aquell espai, que no deixa de ser un centre simbòlic d’autoritat i poder. Penso que és aquesta acció de resistència la que engloba la performativitat i la temporalitat que comentes i que he anat treballant en diverses ocasions, com els exercicis que mencionava abans, en el projecte “Goethe zum Vergnügen” (2015), o en tota la investigació que porto a terme sobre traducció.

Un dels teus referents a l’Espai Cub és Michel de Montaigne. 

Michel de Montaigne és un d’aquells personatges que descobreixes i te’n fas fan de cop tot i saber que fa 400 anys que és mort. M’interessa per molts motius. Principalment, em va cridar l’atenció que el gènere literari de l’assaig es degui a la seva obra “Essais” i que la metodologia d’escriptura que seguia per a la seva elaboració passava per l’oralitat. Els assajos com a derives mentals que ell dictava en veu alta, tot passejant per la seva torre, mentre un secretari ho transcrivia tot. Això explica molt bé algunes característiques del gènere literari de l’assaig: el to distès, les connexions conceptuals sorprenents. El millor de tot és que en alguns dels seus assajos ell mateix havia parlat positivament d’això, del pensament en moviment, atzarós, de la lectura fragmentària –temes, tots ells, que vaig relacionar amb la pràctica filibusterista-, i de moltes altres coses més que em sembla que a dia d’avui no estan gens desfassades, com per exemple quan parla de l’educació. Les seves obres són plenes de referències d’altres autors que no sempre citava perquè no volia semblar pedant. A la biblioteca de la seva torre, a Saint Michel de Montaigne, França, hi va omplir les bigues de cites d’obres grecollatines i de cop me’l vaig imaginar xerrant en veu alta, mirant amunt mig despistat, llegint una d’aquelles cites i fent una nova relació entre coses per proseguir amb el tema que havia encetat. Vaig pensar que uns objectes com aquelles bigues a mi també m’anirien molt bé pel que m’estava plantejant fer amb el projecte sobre el filibusterisme.

 saint-michel-de-montaigne-5 Detall de les bigues de la biblioteca de Michel de Montaigne

 

Un altre aspecte interessant aquí és el procés de treball. De fet, utilitzaràs l’Espai Cub com a taller en el moment que et convingui per a preparar el Discurs Final. Com és aquest procés i quins elements que prepares per aquest Discurs Final.

Com la biblioteca de Montaigne amb les cites gravades a les bigues, pretenc tractar l’Espai Cub com una mena de bloc de notes que estigui ple de pistes que m’ajudin a l’hora de pronunciar el Discurs Final. Omplir-lo de referències visuals i d’elements arquitectònics, com les bigues que anirem col·locant al llarg de l’estiu, és per a mi part de la preparació i escriptura, o construcció, d’aquest discurs que es pronunciarà l’últim dia d’exposició (el 6 de setembre) i que té l’objectiu de ser tan llarg com es pugui. Tota la intervenció al Cub, que anirà canviant setmana rere setmana, fa visible un procés d’escriptura i conté elements pensats per aquest moment. Les sessions obertes d’assaig són també de construcció del discurs i de l’escenografia: gravo bigues, les col·loquem, enganxo imatges, prenc apunts, marco el faristol. Em va interessar que aquest procés fos obert no només per mostrar-lo, sinó també per treballar en la generació d’expectatives de cara al discurs final i també per aconseguir còmplices: persones que passen pels assajos i em comparteixen referències que jo desconeixia, em donen consells sobre com parlar millor, com moure’m, com aguantar més, em parlen d’altres temes o m’ajuden a moure bigues i m’acompanyen mentre les gravo i parlem. Tot plegat acabarà composant un escenari estratègic format pel faristol –moble enginyós que vam pensar i que van realitzar La Trini Studio (Helena Bosch i Sidney Latil)-, les bigues, la moqueta –similar a la de la cambra del senat dels Estats Units on Ted Cruz va pronunciar el seu discurs filibusterista el 2013-, les imatges i el comptador digital de temps.

icub160622_017Bigues que es gravaran i es col·locaran al sostre de l’Espai Cub al llarg de l’exposició del projecte Until I am no longer able to stand. Foto: Pep Herrero

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *