“Contra la convenient armarització del malestar blau”. Una conversa amb Anna Manubens

Quan queden molts pocs dies perquè s’acabi l’exposició, hem volgut parlar amb la seva comissària, l’Anna Manubens, perquè ens expliqui aspectes de l’exposició dels quals potser encara no havia parlat.

És la malenconia un efecte colateral del paradigma neoliberal en el que estem abocats? 

Encara que la malenconia forma part dels estats d’ànim que s’esmenten en l’exposició, o que interpel·la l’exposició, és important no abordar-la de manera aïllada. L’exposició aprofita la borrossitat semàntica de l’expressió anglesa “being blue”, literalment “estar blava”, per conjuminar i referir-se a una sèrie d’afectes, entre els quals hi ha la malenconia però també el baixó, la depressió o la vergonya de si, que tenen en comú que són els inadequats, els descartats, els externs, els estrangers, els que no encaixen amb el perfil afectiu del subjecte neoliberal. El “(mal)estar blau” és alguna cosa així com la cara B, l’extraradi o el fora de l’eufòria, de l’atractiu, de la motivació, de l’eficiència, de l’eloqüència i del “subidón”. Dit això, la relació entre “estar blava” i el paradigma neoliberal que estableix l’exposició és doble:

En un primer moment, en efecte, l’exposició situa el blue com a col·lateral produït per aquest paradigma. De forma molt resumida, Visceral Blue pensa el neoliberalisme, o capitalisme financer, com a sistema que opera sobre la base de l’especulació sobre el valor i la lògica del crèdit. Aquestes premisses no solament regeixen l’economia sinó també la construcció de la subjectivitat i de la sociabilitat, fent que totes les facetes del subjecte i de la vida social estiguin orientades a l’increment de l’apreciació, de l’atractiu, de la reputació. Es tracta de fer-nos creïbles, que ens acreditin, que ens donin crèdit. Segons aquest plànol de situació, el malestar blau pot pensar-se com a dany col·lateral produït per un fracàs a l’hora de ratificar el valor propi davant instàncies crediticies socials, polítiques o laborals.
Però, en un segon moment, l’exposició proposa que aquesta inadequació respecte als criteris de valor imperants no sigui un pol terminal –detingut, estàtic– sinó un lloc de criticalitat en potència. És possible pensar el conglomerat blau com a indicador psicosomàtic d’una negació, d’una reticència a seguir operant segons el model subjectiu que exigeix el paradigma neoliberal? Els afectes blaus són l’extraradi, però també l’extraviament de l’optimisme eficient. L’esgarriat respecte al subjecte modèlic, però també el que condueix el model a la seva pèrdua. Això és, explorar el malestar blau no únicament com a moment de decaïment, retracció, tristesa i frustració, sinó com un espai-temps –inicialment una mica amorf– de lucidesa i potencialitat crítica respecte al model que ho produeix.
D’aquí la necessitat de recórrer a l’expressió anglesa, “being blue”. Donar-li un color a una sèrie d’afectes em permetia fugir d’inèrcies analítiques i prejudicis per repensar-los, si no en positiu, almenys com a lloc d’estranyament i aprenentatge. Per això el títol és Visceral Blue. Un blau que esdevé reacció visceral.

IMG_3244

El títol de l’exposició em fa pensar en la pel·lícula “Malenconia” de Lars Von Trier. No sé si aquest és un referent important per el teu. És curiós que al film de Von Trier, la persona que suposadament és la més fràgil és l’única que sap enfrontar-se adequadament i de manera serena a la fi del món. En la teva exposició, podríem dir que del que parles també és de la fragilitat com a possibilitat de resistència?

La pel·lícula no és un referent directe de l’exposició, és massa èpica per a la quotidianitat sobre la qual es bolca Visceral Blue. I encara que fa temps que la vaig veure, diria que la pel·lícula està massa assentada en una malenconia burgesa o moderna i que l’estar depressiu queda retratat com marcadament íntim, hermètic. No obstant això, l’anàlisi que  proposes si que s’apropa més a la voluntat de l’exposició. I sí és cert que Visceral Blue pensa en la fragilitat com una forma de potència o de dissidència. Però dic “potència” per evitar dir “poder”; i “dissidència” per evitar dir “resistència”. Són matisos importants a l’hora de pensar en formes no heroiques, no assertives d’anar a la contra. En suma, formes de ser crític que no reforcen la ficció –liberal i neoliberal– de subjecte monolític capaç d’una voluntat d’acció autònoma sobre el món. I amb això torno al que deia abans de l’hermetisme del personatge depressiu en Malenconia. Visceral Blue va sorgir de pensar quina podia ser la potència de la fragilitat, sí, però sobretot quina podia ser la potència de compartir la vulnerabilitat. Molts i moltes dels i les artistes, obres i arxius amb que s’escriu Visceral Blue tenen en comú que gosen parlar des de certa vulnerabilitat. L’exposició travessa diversos escenaris de lluites polítiques, com la desocupació, els desnonaments o l’anomenada crisi de la sida, en què les dissidència no passa per una supressió o superació de la fragilitat sinó per una posada en comú de la vulnerabilitat que genera espais comuns de cura i de coneixement a partir de l’experiència vulnerable.
Però pensant en pel·lícules, hi ha una que sí ha estat un referent directe a l’hora de pensar en l’exposició i que de fet forma part de la mateixa: Blue de Derek Jarman. Blue va ser en certa manera el punt de partida, el primer –perfecte i encoratjador– exemple de cóm compartir la vulnerabilitat física i la fragilitat psíquica pot tenir una potència turbadora i expansiva. El millor exemple de l’afirmació de Deleuze que “l’emoció no diu jo”. Que el que passa en el propi cos està connectat amb circumstàncies alienes. Que no es tracta de blindar-se a la porositat dels cossos i de les ments sinó d’aprofitar-la per posar en circulació altres formes de subjecte i de comunitat.

IMG_3243

L’exposició constata uns fets, una situació o proposa també formes d’actuació i canvi?

Començo a contestar a partir del que comentava sobre la potència de compartir la fragilitat. Un dels objectius de l’exposició era anar a la contra de la convenient armarització del malestar blau. Hi ha una assumpció una miqueta perversa que els malestars psíquics són responsabilitat de cadascun i a gestionar en la intimitat. Si t’enfonses, és el teu problema, tomba’t al divan, explica’t la història millor i treballa la teva autoestima. Però a casa. Aquesta idea alimenta de nou la ficció d’autonomia però sobretot funciona com a poderós tallafocs. Impedeix pensar el malestar propi en clau sistèmica. Se silencia,  es fa invisible, el fet que el nostre malestar sovint es deriva de situacions de context. La desocupació per exemple ve acompanyat d’un mecanisme de subjectivació que transforma un problema social en un problema de gestió psíquica. El mateix succeeix amb la vergonya associada a la situació d’endeutament. Impedeix la redistribució de responsabilitat sobre aquest deute.

L’armarització bloqueja en conseqüència la possibilitat de compartir, de posar en comú i de percebre com a comuna una tesitura que no per ser psíquica o física és estrictament personal. En aquest sentit, l’exposició aprofita que té lloc en un espai públic per resituar en el discurs i la consciència pública, la fragilitat psíquica i física. I és alguna cosa que reapareix en moltes de les obres. Julia Montilla per exemple, proposa una trobada festiva a Trinitat Vella que es planteja com una “sortida de l’armari de l’atur”. Però no hi manquen accions literals –actes– per parlar de formes d’acció de l’exposició. Moltes de les obres actuen en la mesura en què habiten la fragilitat, en què l’exposen o s’exposen en ella. La peça d’àudio d’Andrea Büttner per exemple, reprèn fragments del diari de Dieter Roth que l’artista admet per exemple que “hagués preferit parlar d’ansietats i pors que de treball i diversió”. Amb això, l’espai expositiu i per extensió l’àmbit artístic apareix com a espai claustrofòbic. Els treballs de Werker Magazine o de Vermeir & Heiremans també al·ludeixen a l’àmbit artístic com un lloc de permanent negociació del valor propi i assenyalen les conseqüències psicosomàtiques de tot això en clau sistèmica i a l’espai del sistema.

Un altre element important en relació amb l’anterior és que l’exposició volia donar amb una manera de parlar d’afectes que no els fossilitzés com a tema sinó que els agités. Que fos capaç de captar i propagar afectació. Capaç d’alguna cosa que cridaria commoció en la mesura en què remitent tant a l’impacte d’un cop com a un moviment en comú; amb-moció és ‘moure’s amb’. Les peces de Sergi Botella o de Roc Jiménez de Cisneros passen per suscitar un estat mental i corporal altre i ho fan pervertint elements com el tecno o la cocaïna que han servit sovint per referir-se al capitalisme accelerat de Wall Street. Un altre exemple és la instal·lació de Isaías Griñolo que és un aparell capaç de registrar com s’expressa el malestar blau i de propagar-ho pel mateix canal: el visceral. I això en un treball en el qual entre altres temes aborda la manera en què els moviments contra els desnonaments són formes d’activisme en què l’acció legal i l’acompanyament afectiu van de la mà. Alguna cosa similar succeeix sobre les taules en què es poden veure materials que provenen del Anarchivo sida d’Equip re. S’amunteguen i relacionen en un mateix pla pamflets de salut pública, testimoniatges en primera persona, anuncis de fàrmacs i àlbums personals. Visibilizar, dir i deixar-se afectar per l’íntim en el públic és acció, no és solament constatació.

Si l’exposició hagués de tenir una banda sonora, quina seria?

En certa manera ja la té, és la peça sonora de Roc Jimémez de Cisneros, HSOC, el títol de la qual són les inicials de Higher State of Consciousness, un tema de finals dels noranta que va arribar a generar certa antipatia per saturació. El mapa sonor de Higher State of Consciousness és una ascensió permanent que dóna lloc a un dels “moments alts” més monumentals de la història del techno. Roc reprèn aquest tema per a “des-obrar-loo” en el sentit blanchotià de la paraula. En conservar però alterar els elements sònics i rítmics, la peça resultant ens manté a l’expectativa d’un clímax que no acaba d’aconseguir-se. En una versió musical de la perversió freudiana, la cadència no culmina, no es proposa pujar i genera desconcert, estupor i fins i tot cert tràngol. HSOC és una posada en dubte del manteniment de la tensió tonal, del nostre hàbit de tendir al clímax i de la nostra addicció al “subidón”. Una altra banda sonora possible, i que forma està present tangencialment en l’exposició és un Canti Tòxic dels Flamencs (un projecte de Griñolo amb El Nen d’Elx i Antonio Oriola) que els que vam estar en La Nit de l’apagada, difícilment oblidarem.
Però molt abans que es concretés aquesta exposició, en els primers textos sobre el projecte, record que citava l’irònic final de la cançó de Radiohead Fitter Happier no longer empty and frantic, like a cat tied to a stick that’s driven into frozen winter shit (the ability to laugh at weakness) calm, fitter, healthier and more productive. A pig in a cage on antibiotics”. Fa poc Aimar Pérez Galí em va pegar en el mur Blue (Da ba dee) que des d’un altre ancoratge, també podria ser una banda sonora.

IMG_3245

(Versió en castellà de l’entrevista)

¿Es la melancolía un efecto colateral del paradigma neoliberal al que estamos abocados?  

Aunque la melancolía forma parte de los estados de ánimo que se mencionan en la exposición, o que interpela la exposición, es importante no abordarla de manera aislada. La exposición aprovecha la borrosidad semántica de la expresión inglesa “being blue”, literalmente “estar azul”, para aunar y referirse a una serie de afectos, entre los cuáles está la melancolía pero también el desacelerón, el bajón, la depresión o la vergüenza de sí, que tienen en común que son los inadecuados, los descartados, los externos, los extranjeros, los que no encajan con el perfil afectivo del sujeto neoliberal. El “(mal)estar azul” es algo así como la cara B, el extrarradio o el afuera de la euforia, del atractivo, de la motivación, de la eficiencia, de la elocuencia y del subidón. Dicho esto, la relación entre “estar azul” y paradigma neoliberal que establece la exposición es doble:

En un primer momento, en efecto, la exposición sitúa el blue como colateral producido por dicho paradigma. De forma muy resumida, Visceral Blue piensa el neoliberalismo, o capitalismo financiero, como sistema que opera en base a la especulación sobre el valor y la lógica del crédito. Éstas premisas no solo rigen la economía sino también la construcción de la subjetividad y de la sociabilidad, haciendo que todas las facetas del sujeto y de la vida social estén orientadas al incremento de la apreciación, del atractivo, de la reputación. Se trata de hacernos creíbles, de que nos acrediten, de que nos den crédito. Según este plano de situación, el malestar azul puede pensarse como daño colateral producido por un fracaso a la hora de ratificar el valor propio ante instancias crediticias sociales, políticas o laborales.

Pero, en un segundo momento, la exposición propone que está inadecuación respecto a los criterios de valor imperantes no sea un polo terminal –detenido, estático– sino un lugar de criticalidad en potencia. ¿Es posible pensar el conglomerado azul como indicador psicosomático de una negación, de una reticencia a seguir operando según el modelo subjetivo que exige el paradigma neoliberal? Los afectos azules son el extrarradio, pero también el extravío del optimismo eficiente. Lo descarriado respecto al sujeto modélico, pero también lo que conduce el modelo a su pérdida. Esto es, explorar el malestar azul no únicamente como momento de decaimiento, retracción, tristeza y frustración, sino como un espacio-tiempo –inicialmente un poco amorfo– de lucidez y potencialidad crítica respecto al modelo que lo produce.

De ahí la necesidad de recurrir a la expresión inglesa, “being blue”. Darle un color a una serie de afectos me permitía huir de inercias analíticas y prejuicios para repensarlos, si no en positivo, al menos como lugar de extrañamiento y aprendizaje. Por eso el título es Visceral Blue. Un blue que deviene reacción visceral.

El título de la exposición me hace pensar en la película “Melancolía” de Lars Von Trier. No sé si este es un referente importante para ti. Lo curioso es que en el film de Von Trier, la persona que supuestamente es la más frágil es la única que sabe enfrentarse de manera adecuada y serena al fin del mundo. En tu exposición, ¿podríamos decir que hablas también de la fragilidad como una forma de resistencia?

La película no es un referente directo de la exposición, es demasiado épica para la cotidianidad sobre la que se vuelca Visceral Blue. Y aunque hace tiempo que la vi, diría que la película está demasiado asentada en una melancolía burguesa o moderna y que el estar depresivo queda retratado como marcadamente íntimo, hermético. Sin embargo, el análisis que tu propones si que se acerca más a la voluntad de la exposición. Y sí es cierto que Visceral Blue piensa en la fragilidad como una forma de potencia o de disidencia. Pero digo “potencia” para evitar decir “poder”; y “disidencia” para evitar decir “resistencia”. Son matices importantes a la hora de pensar en formas no heroicas, no asertivas de ir a la contra. En suma, formas de ser crítico que no refuerzan la ficción –liberal y neoliberal– de sujeto monolítico capaz de una voluntad de acción autónoma sobre el mundo. Y con eso vuelvo a lo que decía antes del hermetismo del personaje depresivo en Melancolía. Visceral Blue surgió de pensar cuál podía ser la potencia de la fragilidad, sí,  pero sobretodo cuál podía ser la potencia de compartir la vulnerabilidad. Muchos y muchas de los y las artistas, obras y archivos con que se escribe Visceral Blue tienen en común que osan hablar de y desde cierta vulnerabilidad. La exposición atraviesa varios escenarios de luchas políticas, como el desempleo, los desahucios o la llamada crisis del sida, en que las disidencia no pasa por una supresión o superación de la fragilidad sino por una puesta en común de la vulnerabilidad que genera espacios comunes de cuidado y de conocimiento a partir de la experiencia vulnerable.

Pero pensando en películas, hay una que sí ha sido un referente directo a la hora de pensar en la exposición y que de hecho forma parte de la misma: Blue de Derek Jarman. Blue fue en cierto modo el punto de partida, el primer –perfecto y alentador– ejemplo de cómo compartir la vulnerabilidad física y la fragilidad psíquica puede tener una potencia turbadora y expansiva. El mejor ejemplo de la afirmación de Deleuze de que “la emoción no dice yo”. De que lo que pasa en el propio cuerpo está conectado con circunstancias ajenas. De que no se trata de blindarse a la porosidad de los cuerpos y de las mentes sino de aprovecharla para poner en circulación otras formas de sujeto y de comunidad.

La exposición constata unos hechos, una situación o propone también formas de actuación y cambio?

Empiezo a contestar a partir de lo que comentaba sobre la potencia de compartir la fragilidad. Uno de los objetivos de la exposición era ir a la contra de la conveniente armarización del malestar azul. Hay una asunción un tanto perversa de que los malestares psíquicos son responsabilidad de cada uno y a gestionar en la intimidad. Si te vienes abajo, es tú problema, túmbate en el diván, cuéntate la historia mejor y trabaja tu autoestima. Pero en casa. Esta idea alimenta de nuevo la ficción de autonomía pero sobretodo funciona como poderoso cortafuegos. Impide pensar el malestar propio en clave sistémica. Se silencia, se invisibiliza, el hecho de que nuestro malestar a menudo se deriva de situaciones de contexto. El desempleo por ejemplo viene acompañado de un mecanismo de subjetivación que transforma un problema social en un problema de gestión psíquica. Lo mismo sucede con la vergüenza asociada a la situación de endeudamiento. Impide la redistribución de responsabilidad sobre esa deuda.

La armarización bloquea en consecuencia la posibilidad de compartir, de poner en común y de percibir como común una tesitura que no por ser psíquica o física es estrictamente personal.

En este sentido, exposición aprovecha que tiene lugar en un espacio público para resituar en el discurso y la conciencia pública la fragilidad psíquica y física. Y es algo que reaparece en muchas de las obras. Julia Montilla por ejemplo, propone un encuentro festivo en Trinitat Vella que se plantea como una “salida del armario del paro”. Pero no hacen falta acciones literales –actos– para hablar de formas de acción de la exposición. Muchas de las obras actúan en la medida en que habitan la fragilidad, en que la exponen o se exponen en ella. La pieza de audio de Andrea Büttner por ejemplo, retoma fragmentos del diario de Dieter Roth en que el artista admite por ejemplo que “hubiese preferido hablar de ansiedades y miedos que de trabajo y diversión”. Con ello, el espacio expositivo y por extensión el ámbito artístico aparece como espacio claustrofóbico. Los trabajos de Werker Magazine o del dúo Vermeir & Heiremans también aluden al ámbito artístico como un lugar de permanente negociación del valor propio y señalan las consecuencias psicosomáticas de todo ello en clave sistémica y en el espacio del sistema.

Otro elemento importante en relación con lo anterior es que la exposición quería dar con un modo de hablar de afectos que no los fosilizase como tema sino que los agitase. Que fuese capaz de captar y propagar afectación. Capaz de algo que llamaría conmoción en la medida en que remite tanto al impacto de un golpe como a un movimiento en común; con-moción es ‘moverse con’. Las piezas de Sergi Botella o de Roc Jiménez de Cisneros pasan por suscitar un estado mental y corporal otro y lo hacen pervirtiendo elementos como el tecno o la cocaína que han servido  a menudo para referirse al capitalismo acelerado de Wall Street. Otro ejemplo es la instalación de Isaías Griñolo que es un aparato capaz de registrar como se expresa el malestar azul y de propagarlo por el mismo canal: el visceral. Y eso en un trabajo en el que entre otros temas aborda el modo en que los movimientos contra los desahucios son formas de activismo en que la acción legal y el acompañamiento afectivo van de la mano. Algo similar sucede sobre las mesas en que se pueden ver materiales que provienen del Anarchivo sida de Equipo re. Se agolpan y relacionan en un mismo plano panfletos de salud pública, testimonios en primera persona, anuncios de fármacos y álbumes personales. Visibilizar, decir y dejarse afectar por lo íntimo en lo público es acción, no es solo constatación.

Si la exposición tuviera que tener una banda sonora, ¿cuál sería? 

En cierto modo ya la tiene, es la pieza sonora de Roc Jimémez de Cisneros, HSOC, cuyo título son las iniciales de Higher State of Consciousness, un tema de finales de los noventa que llegó a generar cierta antipatía por saturación. El mapa sonoro de Higher State of Consciousness es una ascensión permanente que da lugar a uno de los subidones más monumentales de la historia del techno. Roc retoma este tema para “des-obrarlo” en el sentido blanchotiano de la palabra. Al conservar pero alterar los elementos sónicos y rítmicos, la pieza resultante nos mantiene a la expectativa de un clímax que no termina de alcanzarse. En una versión musical de la perversión freudiana, la cadencia no culmina, no se propone subir y genera desconcierto, estupor e incluso cierto trance. HSOC es una puesta en duda del mantenimiento de la tensión tonal, de nuestro hábito de tender al clímax y de nuestra adicción al subidón. Otra banda sonora posible, y que forma está presente tangencialmente en la exposición es un Cante Tóxico de Los Flamencos (un proyecto de Griñolo con El Niño de Elche y Antonio Orihuela) que los que estuvimos en La Noche del apagón, difícilmente olvidaremos.

Pero mucho antes de que se concretase esta exposición, en los primeros textos sobre el proyecto, recuerdo que citaba el irónico final de la canción de Radiohead Fitter Happier. no longer empty and frantic, like a cat tied to a stick that’s driven into frozen winter shit (the ability to laugh at weakness) calm, fitter, healthier and more productive. A pig in a cage on antibiotics”.

Hace poco Aimar Pérez Galí me pegó en el muro Blue (Da ba dee) que desde otro anclaje, también podría ser una banda sonora.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de comissaris, Exposicions i activitats, General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *