“El museu és el nostre camp de pràctiques”. Entrevista a Joana Llauradó Farrés i Enric Farrés Duran

Avui entrevistem a Enric Farrés Duran i Joana Llauradó Farrés, que presenten el projecte deslocalitzat “El visitant ideal d’una col·lecció sentimental” al Museu Marès de Barcelona.

elvisitant005

El vostre projecte “El visitant ideal d’una col·lecció sentimental” parteix d’una pregunta: “Quina relació secreta mantenen entre si els objectes de la col·lecció, i a què responen les categories que els agrupen?”. Podem entendre que el Museu Marès és un cas d’estudi per trobar respostes a aquesta pregunta. Com us plantegeu trobar les respostes?

La pregunta sorgeix d’aquesta col·lecció en concret, i no funciona com una pregunta la qual podem aplicar a diferents casos d’estudi. Més enllà dels objectes que conté -el conjunt dels quals es fascinant i la seva història està plena de clarobscurs interessantíssims- la col·lecció que es presenta en el museu Frederic Marès interpela des de la seva arbitrarietat. Està fora dels discursos totalitzadors de la història de l’art i aquest fet el converteix en un museu atípic. És un dels pocs museus on està tot obert i la resposta a la pregunta sobre les categories pot ser múltiple. Al estar allunyat d’una certa idea d’objectivitat classificadora, permet formular hipòtesis en clau subjectiva i és precisament imaginant altres subjectivitats com hem formulat possibles respostes.

elvisitant009elvisitant011

La vostra metodologia utiliza recursos museogràfics, audioguies, visites guiades, exposició, congresos. Com encaixen aquests métodes en la idiosincràsia d’aquest museu?

En principi aquests recursos encaixen bé, ja que son eines que s’utilitzen normalment. Ara bé, la utilització que nosaltres en fem -entendre aquestes eines de mediació d’una manera acumulativa, variar els recorreguts estàndards del museu, crear situacions on l’usuari miri/toqui/ensumi allò que a priori no s’ha de mirar/tocat/ensumar, etc.- sempre necessita la complicitat del museu i aquest fet porta a un procés de negociació amb la institució que acull el projecte que sovint és llarg, feixuc i interessant a parts iguals. Els museus són llocs enquilosats, burocratitzats i molt sedentaris, i sovint es fa difícil canviar les dinàmiques pròpies. De totes maneres sempre acabem trobant la manera d’encaixar-ho, ja que les estratègies que plantegem generen contingut extra pel museu i acaben revertint positivament per el propi lloc que les acull.

elvisitant008
No és la primera vegada que proposeu lectures (diguem-ne poc ortodoxes, pero no per això menys vàlides) de grans col·leccions (com va ser el cas del MNAC). Quin espai deixeu a la realitat i quin a la ficció?

Aquesta pregunta presuposa una diferenciació clara entre realitat i ficció, però hem de tenir en compte que les col·leccions amb les que hem treballat estàn formades per uns objectes físics i un sistema de classificació discursiu. A nosaltres ens interessa treballar amb la conjunció d’aquests dos elements, ja sigui ficcionalitzant objectes com establint sistemes de classificació hiperrealistes. En aquest sentit el museu és el nostre camp de pràctiques, ja que si posem atenció a algunes de les seves característiques (El sistema i nivell de restauració de les peces que conté, els displays, les capes de mediació, els serveis educatius, el relat ideològic en el qual estàn inmerses, etc.) veiem que la noció mateixa de col·lecció convida al joc, a l’organització i en definitiva a generar un assaig permanent de diferents tentatives d’organitzar el món.
elvisitant003 elvisitant004         elvisitant013

Aquesta entrada s'ha publicat dins de artistes, convocatories, General, Projectes i processos i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *