75 º, una entrevista amb Mar García Albert

Fins al 6 de setembre es pot visitar l’exposició de Mar García Albert a La Capella, un projecte complex que reflexiona de manera transversal sobre la pràctica artística i també sobre la relació artista- institució. Sobre aquests i altres temes, hem parlat amb la Mar i hem il·lustrat la conversa amb les fotografies de Pep Herrero i Hugo Barboso.

icub150715_089

75 º és una exposició sobre pintura que va molt més allà de la pintura, perquè se centra en la idea d’inestabilitat, de canvi i, sobretot, en el factor temps. M’agradaria que expliquessis com ha evolucionat el teu treball partint de la pintura (assumeixo que d’una manera més tradicional) fins a arribar a la pintura com a element de reflexió i procés en els teus projectes actuals.

Realment començo a pensar en pintura, paradoxalment quan cesso una pràctica més aviat basada en la tradició.

Fa temps que m’interesso a experimentar amb els límits del que podem considerar com a pictòric. De tal forma, vaig iniciar en 2009 una fase de brodats en la qual exploro la possibilitat de plantejar problemàtiques pictòriques a partir d’aquest mitjà artesanal. Si miro els meus textos d’aquella època, defineixo l’ús del brodat com una sort de « pintura seca », on el procés de treball –particularment dilatat en el temps- té un pes molt específic en la producció de l’obra i planteja ja el paradigma de la durada.

Després d’una fase inicial de treball amb brodats incorporo el text en l’obra, per posteriorment reprendre l’ús de la pintura relacionant-la amb el límit, ja no tant del mitjà pictòric, com amb el del propi bastidor. En aquest moment ja qüestionava la superfície de treball a través de la reivindicació dels marges laterals del quadre com a espais reals, capaços d’allotjar la pintura al mateix nivell que ho fa el plànol frontal a l’espectador (Plantejament marginal).

Diguem que mentre estava a Espanya em centrava a explorar els límits de la condició pictòrica : superfície, tècnica, temàtica. En concret respecte al temàtic exploro l’ús d’elements banals o de pintura amateur com en el treball Señor Nítol, 2013, així com altres motius / continguts que no esperem trobar en una exposició d’art contemporani “a l’ús”, en el qual sento que es donen una sèrie de tòpics _ malgrat un suposat marc de llibertat- que no són sinó un altre sistema de paradigmes i normes que en definitiva vénen a dibuixar un límit “delicat” de transgredir.

En traslladar-me a França el meu horitzó de preocupacions es fa més complex, i començo a desbordar el pensament a l’entorn del límit estricte del pictòric. Així m’interesso d’una banda en formes d’integrar l’acció com un element més en el context esmentat (Línia precària, 2014). Paral·lelament, començo a pensar en el límit temporal i institucional de la pròpia exposició com a material de treball a partir del moment en què considero aquesta variable com a espai i com a material susceptible de ser revisat o alterat.

A 75 º podem veure latents aquestes últimes reflexions que com dic provenen, no tant del meu interès per la pintura tradicional, sinó pel pictòric com una eina que possibiliti certs qüestionaments.

 75º ressitua el teu paper com a artista (en relació a la pintura) i també el de la institució posat que ha d’anar retirant els pals a mesura que es vagin assecant. Com veus el teu paper com a artista i la relació que li demanes a la institució? O en altres paraules, creus que una de les tasques dels artistes és la d’anar forçant els límits (de la institució, de les idees preconcebudes….)?

Presentar una exposició variable implica d’entrada una màxima implicació institucional. El fet que la mostra comenci a mutar després de passar la data d’inauguració requereix complicitat. A 75 graus, hi ha un equip de catorze persones connectades per un grup de whatsapp atentes durant les properes setmanes a l’assecat dels llistons i preparades per mobilitzar-se a qualsevol moment de manera que cap peça es mostri seca. No obstant això, si bé BCN Producció s’ha revelat com un espai idoni per a l’experimentació, el que fa que jo reaccioni com a artista (desenvolupant noves idees) és trobar-me amb límits reals.

A la sala, es dóna una lògica expositiva que contempla que si hi ha un llistó que triga (posem per cas) deu mesos a assecar, aquest llistó hauria de seguir exposant-se al mateix espai el temps necessari fins que assequi totalment. Per a la institució comuna això constitueix un “problema” perquè trastoca la lògica estàndard en la qual un projecte acaba el seu període de mostra i un altre comença. No obstant això, una de les ambicions de 75º és l’obertura de “un espai de convivialitat” de manera que puguin coexistir diferents projectes en algun punt. Però la realitat és que 75 graus ha d’acabar el 6 de setembre per “donar cabuda” a Xiana Gómez la setmana després, i a Anna Manubens a partir de Gener.

Els lapses temporals per a cada exposició estan ben diferenciats, així que plantejar que un pal estigui present en la següent exposició suposa un problema molt difícil de superar. Les institucions, en el seu funcionament estàndard, tendeixen a fraccionar fortament l’espai expositiu, a compartimentar-lo per projectes; entenc que des d’un punt de vista de gestió òptima de recursos és el més pràctic. No obstant això, crec que seria interessant poder introduir aquí una major permeabilitat i transversalitat.

Per a la meva pràctica, aquestes reflexions estan lluny de ser un problema posat que constitueixen més aviat un veritable camp de treball i un motor a l’hora de bolcar-me en un nou projecte. Aquest punt és on emergeix la que considero una de les meves funcions vitals com a artista, la de tendir a plantejar conflictes més que a solucionar-los (això ve de forma mes natural i amb posterioritat).

palo verde

pasos del costalero

Amb això no vull dir que el paper de l’artista vagi a haver de passar de forma obligatòria per aquests cabals, perquè hi ha altres artistes fantàstics que no plantegen aquest tipus de problemàtiques en la seva obra i no em resulten menys interessants ( sempre que plantegin altres problemàtiques clar). Però a mi particularment sí que m’interessa, sento que la meva pràctica d’aquesta manera és pertinent perquè d’alguna manera intersecta amb allò que és real. Treballar amb el context institucional dins del marc de l’exposició pot ser fàcilment extrapolable al context social dins d’un marc històric polític concret, es tracta d’entrenar una capacitat de posar en dubte l’estat de les coses en un determinat context i pensar que és possible traslladar aquesta obertura cap a altres esferes de la vida.

I ja per acabar, per què 75º?

Aquesta inclinació concreta permet una separació suficient del llistó de fusta de la paret com per generar un mínim joc espacial. D’aquesta manera es trenca la lògica de contemplació frontal que es dóna en les mostres de pintura tradicional, permetent d’alguna manera que la pintura s’expandeixi a l’espai expositiu. L’espectador té a la seva disposició alguns dels elements relacionats amb l’univers d’allò que és pictòric, com són els llistons de fusta (que al seu torn remeten a bastidors) i l’olor a pintura humida, que es conjuguen aquí amb un major grau d’autonomia. Amb aquesta articulació espacial es convida al fet que l’obra es percebi d’una forma en la qual no solament els ulls estiguin implicats; mes bé aquí es requereix la participació de tot el cos circulant per l’espai. El grau d’inclinació és en suma el mínim “aparatatge” necessari per assegurar una experiència de tipus immersiu.

icub150715_074

brazo manchado guiri

Aquesta entrada s'ha publicat dins de artistes, Exposicions i activitats, General, Projectes i processos i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *